z - Sense categoria

Salutacions


Salutacions! Salutacions?

Tinc més de setanta anys i, fins que es va implantar el correu electrònic –ja en pot fer ben bé trenta– no havia vist mai tanta profusió de «salutacions». Dubto que en el correu convencional, en escrits i cartes, etc., aquesta manifestació d’educació s’hagués expressat amb aquesta fórmula, que, adoptada sobre una tradició no catalana, trobo estranya.

Em demano com se saludaven els nostres pares o avis quan, amb una ploma i un paper, havien d’escriure’s o s’explicaven les novetats. Aquí no tinc cap dubte que el terme «salutació» no apareixia en cap cas. Aquest mot es reservava als parlaments, al·locu­cions més o menys solemnes, etc., en què algú s’adreçava a algú altre o bé al públic. «Unes paraules de salutació», «La salutació dels organitzadors als convidats», etc.

Com devien acabar, doncs, els escrits espontanis? Puc imaginar que els mots en qüestió eren «Teu / Teva», «Vostre /a», «Records», «Expressions», «Expressions a casa, a la família, etc.», «Adéu», «Adéu-siau», «A reveure» «Fins aviat»… i poca cosa més. Un examen de correspondències epistolars ajudaria a aclarir-ho.

D’on surten, doncs, les «salutacions» avui assegurades en tota mena d’escrits, electrònics o sobre paper, familiars, administratius o protocol·laris? No és gens difícil de respondre-s’ho: «salutacions» és l’equivalent literal i exacte de «saludos», que en espanyol és una manera convencional de tancar un escrit, de dir «ja he acabat», sense dir explícitament «adéu».

No crec que «salutació» tingui en català més camp a cobrir que el del simple substantiu. El diccionari acadèmic no li reconeix pas el valor d’una interjecció com és el cas d’un «adéu». La salutació és allò amb què iniciem un parlament públic, no pas una fórmula de cordialitat.

Com a final d’un escrit, aquestes «salutacions» em tornen el regust de la substitució lingüística que ens és característica i que ens hauria de ser motiu de reflexió i potser de vergonya.

Tot i l’exemple «Enviar les seves salutacions a algú», que ja trobem al diccionari Fabra –reproduït així mateix al Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans–, en el qual, però, no s’intueix el valor interjectiu donat avui a aquest mot, l’ús d’aquest terme no deixa de trair una submissió tàcita a l’esquema veí. Potser aquestes «salutacions» finals no són una gran aberració, però sí un signe sospitós d’indolència.

Potser en una situació idèntica, els mots finals en un escrit que demani expressar una certa afinitat personal serien els que he volgut creure propis de la tradició: «Vostre /a», «Teu / Teva», «Records», «Adéu», «A reveure», «Fins aviat». Sense cap grau de confiança, però sí de formalitat, un escrit es pot tancar amb uns perfectes i, si voleu lacònics, «Atentament», «Cordialment». «Una salutació cordial»?

 

RT

Anuncis
Estàndard

Voleu fer un comentari?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s