z - Sense categoria

Periodicitat


PERIODICITAT

(dies, mesos i anys: amb preposició o sense?)

 

Davant el dubte de si hem d’escriure

«Tres vegades Ø l’any», «Tres vegades Ø la setmana», «Tres vegades Ø el dia»,

o bé

«Tres vegades a l’any», «Tres vegades a la setmana», «Tres vegades al dia»

convé recordar que, normalment, en la formulació de les determinacions de temps els mots dia, setmana, mes, any no demanen cap preposició introductòria (per exemple, diem i escrivim «Hi van arribar el dia 6 d’agost»; «Tornaran la setmana que ve»; «L’exposició es va tancar el febrer de 1999»; «L’entitat es va constituir Ø l’any 1983»).

Així mateix, les expressions de periodicitat o freqüència en què intervenen les paraules dia, setmana, mes, any es construeixen també, contra el que s’esdevé en castellà, sense l’auxili de cap preposició: «El correu es distribueix dues vegades el dia».

Remarquem, però, que aquesta absència de la preposició no respon pas a una característica particular de les expressions de freqüència, sinó a un ús consagrat en les construccions que incorporen els elements esmentats: dia, setmana, mes, any.

Així com en castellà és possible de dir «¿En qué año nació usted?», «¿En qué año se creó el Instituto de Fusión Nuclear?», en català aquestes frases es construeixen sense preposició: «Quin any vau néixer?», «Quin any es creà l’Institut de Fusió Nuclear?»

Si diem «L’any passat vam anar tres vegades al Montseny», direm també: «Hi anem tres vegades Ø l’any» i, anàlogament, «… tres vegades el dia, la setmana, el mes», com estableix el Diccionari de la Llengua Catalana (IEC), per exemple, sota l’entrada vegada: […] «1 6 [LC] tantes vegades l’any (o el mes, etc.) Dins cada any, mes, etc., tantes vegades. Vaig a casa seva dues vegades la setmana.

Amb tot, convé observar que aquesta absència de preposició no es produeix forçosament davant tota idea de periodicitat o freqüència, com és el cas de termes com és ara «història» o «vida»: Aquestes coses només passen una vegada a la vida.

Diem i escriurem, doncs: «El correu es distribueix dues vegades el dia»; «El balanç es tanca una vegada el mes»; «Vénen tres vegades l’any».

Hi ha també altres interpretacions sobre l’ús de preposicions en aquest cas. Vegeu, per exemple, la nota de la Universitat Rovira i Virgili:

http://www.llengues.urv.cat/ca/praxi/praxi-linguistica/252/lexpressio-de-la-frequencia-i-la-periodicitat

que no considera els exemples del DIEC s. vegada

RT


Originalment publicat el 2001 a la intranet de la Diputació de Barcelona
Anuncis
Estàndard
z - Sense categoria

Emplaçar


Torra ’emplaça’ el govern de Sánchez a derogar el decret que facilita que les empreses se’n vagin de Catalunya

 

https://dellengua.files.wordpress.com/2018/08/87b76-organitzadorsetmanal-5.jpg?w=477&h=333

Segons aquest titular (Ara, 15 de juny 2018), i també d’acord amb una moda que, de fa molt de temps, s’ha estès en tota mena de publicacions, potser el Diccionari de la llengua catalana haurà de modificar la definició del verb «emplaçar», fins ara definit així,

emplaçar v. tr. [LC] [AD] Designar el lloc que ha d’ocupar (un edifici, un monument, etc.).

perquè aquest repertori hi afegeixi una accepció que no emmeni els catalans a situar-se fora de la normativa. La nova accepció no sembla pas desitjable, però sí possible.

D’acord amb la definició anterior, fóra absurd entendre que el president Torra «designi el lloc que ha d’ocupar el govern de Sánchez». El que vol dir la notícia és que «Torra dóna a Sánchez un temps determinat («plazo») perquè derogui un decret» o, dit amb altres paraules, «el crida, l’insta, a derogar el dit decret, o li ho demana amb una certa pressa».

Això és el que entenem que vol dir el periodista, si ens basem en la primera accepció del verb «emplazar» que dóna el Diccionario de la lengua española, de la Real Academia de la Lengua: «Dar a alguien un tiempo determinado para la ejecución de algo». El diccionari oficial de l’espanyol basa aquesta accepció en el concepte «plazo».

L’ús de «emplaçar» en català amb un sentit que no veiem en els diccionaris de més ús és un fet fàcilment comprovable. L’adequació de la norma a la realitat –divisa actual de l’organisme normatiu– farà que allò que consideràvem inadequat («plazo») hagi de tenir així mateix un trasllat fidel al Diccionari de la llengua catalana?

Si els responsables del diccionari oficial de la llengua catalana no optaven per aquesta ampliació —que no ho fessin ens semblaria l’única decisió sàvia, però poc conseqüent amb les seves darreres revisions i ampliacions semàntiques—, serien els periodistes que haurien de recórrer a solucions no dependents de les formes espanyoles (s’haurien de basar en alguna d’aquestes possibilitats: fer una crida, cridar (vg. DCVB IV 2), instar, demanar, reclamar, etc.), és a dir, no haurien de traduir literalment les notícies o, encara millor, però difícil, haurien de pensar en la llengua en què escriuen.

 

RT

 

Estàndard
z - Sense categoria

Descurats


Minimàlia.net, la iniciativa que cada dia ens dóna un motiu de reflexió, reproduí el 10 de gener 2017 aquest pensament de Tobies Grimaltos (Castelló de la Ribera, 1958):

La meua hipòtesi és que naixem filòsofs i anem deixant de ser-ho a mesura que creixem i per poc que ens descurem.

M’hi refereixo, no pas per la idea, que comparteixo, sinó perquè em sobta i m’alarma l’expressió «per poc que ens descurem», que no sembla més que una transposició mecànica i barroera de «por poco que nos descuidemos».

La ignorància dels recursos de la llengua en què s’escriu –però no de la llengua en què es pensa, és a dir, la llengua que tenim tan coll avall, l’espanyol– respon a la pèrdua dels propis mitjans d’expressió quan no ens adonem ni tan sols de l’estridència que certes expressions causen a l’orella interior del lector.

Les alternatives que podrien resoldre aquest cas determinat han de respondre en primer lloc a la llengua de qui escriu o, en cas que l’autor es vegi incapaç d’escriure en una llengua segura, als mitjans del lector i als de la llengua en què ens comuniquem. Aquests «mitjans del lector» han de ser els de la llengua convencional, i si qui escriu té dèficits en aquest punt, la consulta a un corrector, a un amic, a algú competent en aquesta llengua, és obligada.

La frase, doncs, «per poc que ens descurem», s’ha d’emmotllar a les formes d’expressió del català. Una solució seria «per poc que ens distraguem», però també pot ser «per mica que badem».

 

RT

Estàndard
Sintaxi

¿Podem anar a per la lliga?


 

Certament ho diu molta gent. Per tant, ho hem d’admetre? Segons Albert Pla Nualart (vegeu el seu article al diari Ara del 28 d’abril 2017), no fa gaires anys la combinació «a por» també era qüestionada en castellà. Exposa els motius per què la Real Academia Española finalment acceptés aquest grup de preposicions : «1) perquè ja es troba en textos del XVI i XVII i ara està molt estès; 2) perquè resol ambigüitats («Vengo por ti» / «Vengo a por ti»); 3) perquè el castellà ja admet molts altres contactes preposicionals (de entre, por entre, de por, etc.).».

Amb un argument històric semblant a l’adduït al punt 1), en un article anterior l’autor també ens diu això sobre la «caiguda» de preposicions: «És a partir del XVI que la preposició comença a aparèixer davant que, sobretot en documents legals: “S’adhereix a que…”». Que sigui «sobretot en documents legals» ens dóna una pista sobre l’origen d’aquest fet, comparable, per exemple, a la introducció de la locució «en breu», avui de tant d’èxit, que també hem vist en correspondència curialesca del mateix període. Submissió d’una administració a una altra administració, d’una llengua a una altra llengua, com ja va advertir Badia i Margarit.

Segons Pla Nualart, la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans diu (p. 746) que amb un «per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a buscar («Vaig a la bodega per vi») i que «el gir a per, que s’usa col·loquial ment en certs parlars, s’evita en els registres formals».

La conclusió de l’article és clara: «Si de debò se’n vol evitar l’ús, cal tancar-li la porta «amb pany i forrellat» —o, com diríem nosaltres, amb pany i clau.

Coincidint amb el punt de vista de l’articulista, jo, lector, no podria fer més que demanar concreció i claredat a l’Institut, perquè, a pesar de la difusió certa de «anar a per la lliga», continuo veient en aquesta fórmula una intromissió poc legítima d’una cosa en una altra.

I com diem sempre, els articles d’Albert Pla Nualart tenen en general l’encert de destapar qüestions vidrioses, suspectes, confuses. Però, més que reflexions d’especialista i anàlisis que apunten molt amunt, el que segurament esperen molts lectors d’aquesta mena de columnes són solucions clares i que no convidin a creure que, en el panorama actual, no podem fer sinó doblegar-nos a la idea que el català es regeix i s’ha de regir pels patrons del castellà. I qui ho retreu a Pla Nualart, ho retreu també a les orientacions de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

‘Doncs’ correcte, ‘doncs’ incorrecte


 

Ja el 1937, Pompeu Fabra exposava a Les principals faltes de gramàtica els casos de mal ús de la conjunció «doncs», indubtablement deguts als règims de «pues» en castellà.

El castellà se serveix de «pues» amb dos valors diferents (a i b), com veiem tot seguit:

a1. ¿No han llegado? Pues será que se han distraído.

a2. De estos tres caminos, no podemos tomar el de la izquierda; el de la derecha es intransitable; pues tendremos que ir por el del medio.

b1. No sé qué hora es, pues no llevo reloj.

b2. Su padre no pudo ir a la boda, pues estaba enfermo.

Als exemples a1 i a2, el «pues» castellà, de valor consecutiu –indica conseqüència– significa «per tant», «en conseqüència». Canviant en aquests casos el «pues» per alguna de les dues locucions indicades, els exemples tindrien el mateix sentit i resultarien igualment clars.

a1. ¿No han llegado? En consecuencia / Por (lo) tanto, será que se han distraído.

a2. De estos tres caminos, no podemos tomar el de la izquierda; el de la derecha es intransitable; por (lo) tanto / en consecuencia, tendremos que ir por el del medio.

Als exemples b1 i b2, però, el valor de «pues», diferent del primer, no indica conseqüència, sinó causa, com es pot comprovar substituint-hi el «pues» per «porque», la conjunció més clara de les que indiquen causa.

b1. No sé qué hora es, porque / ya que / puesto que / no llevo reloj.

b2. Su padre no pudo ir a la boda, porque / ya que / puesto que / estaba enfermo.

En català, la conjunció «doncs» no té més valor que el consecutiu, no pas per una convenció arbitrària de la gramàtica, sinó per l’ús que hi reconeixen la literatura, la tradició i el parlar. Per tant, tota aplicació causal de la conjunció «doncs» respon al calc d’un ús particular del castellà sense aplicació en català.

Si bé els exemples a1. i a2. admeten la conjunció «doncs» sense cap dificultat

a1. No han arribat? Doncs deu ser que s’han distret.

a2. D’aquests tres camins, no podem agafar el de l’esquerra; el de la dreta és intransitable; doncs, haurem d’anar pel del mig.

els casos b1. i b2. s’han de resoldre amb conjuncions o locucions causals, no pas consecutives:

b1. No sé quina hora és, perquè / car/ puix / ja que / no duc rellotge.

b2. El seu pare no va poder anar al casament perquè / car/ puix / ja que / estava malalt.

Als dos exemples anteriors, l’ús de «doncs» constituiria allò que Fabra considera una de les «faltes principals».

––––-

 

La definició i els exemples de «doncs» que ens dóna el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) són els següents:

doncs. Conjunció que denota la conseqüència o conclusió d’allò que precedeix. Tot A és B; tot B és C; doncs, tot A és C. No ens vols ajudar?; doncs no ho farem! Què seria, doncs, de tu si no era que ella t’ha ajudat tant? Diners doncs vulgues aplegar. I doncs, que també veniu?

 ————

Publicat originalment a la intranet de la Diputació de Barcelona el gener del 2001

Estàndard
Interferència, z - Sense categoria

Inclús


Sobre ‘inclús’, ‘fins i tot’ i ‘àdhuc’

El 9 de juny del 2017, en la seva secció setmanal al diari Ara, parlant de l’admissió de inclús com a adverbi Albert Pla Nualart, ja des del títol, es demana: «¿Trobeu que ‘inclús’ és més informal que ‘fins i tot’?». Com ell mateix ens recorda, fins al 2007 inclús no era oficialment acceptat més que com a adjectiu, sinònim exacte de inclòs, deixant a part criteris i autoritats no oficials. Amb els canvis del diccionari normatiu, inclús va deixar de ser adjectiu i ara és un adverbi.

Segurament estaríem d’acord que, comparant aquest nou adverbi amb àdhuc i també amb fins i tot, la tesi de l’article no apunta tant a la formalitat o informalitat de l’un o de l’altre com a l’ambigüitat, tan sovint subratllada, dels termes utilitzats per la gramàtica de l’IEC. Àdhuc, que amb la màxima prudència Pla Nualart no posa com a primer terme d’aquesta comparació –ell compara el nou adverbi amb fins i tot, és o pot semblar, entre una gran part de parlants, un mot rescatat, mentre que fins i tot ha contribuït amb tota naturalitat a desplaçar el que fins fa deu anys va ser l’incorrecte inclús. No és aventurat d’afirmar que precisament això li ha donat una nota de normalitat absoluta –fins d’informalitat, si ho volíem veure així.

La col·lecció de citacions i autors que s’han servit de inclús com a adverbi (més de 500 casos inventariats en el corpus lingüístic CTILC, segons Pla Nualart), és una garantia sòlida que hauria d’avalar la legitimitat d’aquest ús? Sense negar-ho, sembla que l’estudi de casos paral·lels i igualment contraris a la normativa clàssica ens podria portar a conclusions desconcertants.

On apunta, doncs, el comentari sobre inclús i fins i tot? Pla Nualart no nega la legitimitat de les solucions ja correctes (fins i tot o àdhuc) ni tan sols la de dues solucions que no esmenta, igualment naturals: el simple fins (Lluitarem davant qui sigui, fins davant els tribunals), ni tampoc de la fórmula i tot, un altre recurs que, posposat, expressa la mateixa idea d’inclusió (La ventada es va emportar la teulada i tot). Fonamentalment, defensa l’aprovació del nou adverbi, posa en dubte que fins i tot sigui més formal que inclús i, de passada, insisteix en la confusió a què convida la nova gramàtica.

Però, com tan sovint, la línia de l’autor s’orienta a acceptar la realitat, és a dir, a convidar el lector –els lectors de Pla Nualart són en gran part gent de l’ofici– a no alçar reserves al canvi i admetre de bon grat allò en què molts veiem interferència i substitució. El cas de inclús podria ser un cas menor –només un adverbi–, però si partim del fet que la situació real de la llengua no sembla demanar d’obrir totes les vies d’aigua i abraçar totes les tendències que ens fan ajupir al model de l’espanyol, la permissivitat i el reconeixement de la interferència no és un ajut a la fermesa ni a l’estabilitat del model que ens havíem donat, sinó que en bona mesura es desentén de l’esforç que ha permès d’arribar fins al punt on som amb una certa o incerta autonomia respecte als usos de la llengua amb què hem de conviure.

Les noves orientacions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans han començat d’obrir amablement la porta a una gran flexibilitat i creiem que en molts casos ens allunyen del discerniment entre allò que és bon català i el que, amb una bona voluntat, amb prou feines podria passar per català. Si, com sembla defensar Albert Pla, arraconàvem fins i tot per admetre preferentment inclús, una publicació diària com l’Ara es podria convertir fàcilment en un trampolí i en element de disgregació i dissolució de les convencions sobre què reposa una llengua. Això que diem de inclús i fins i tot és fàcilment traslladable a tantes altres opcions, com és ben clara la de «sigut / estat» –distingint els participis de ser i estar–, qüestió en què el diari ja ha pres un partit decidit i molt discutible si pensem en una llengua. (Vegeu el núm. 32 – 22-xii-1919) de les Converses filològiques).

Les contribucions d’Albert Pla a l’estudi de la llengua són innegablement valuoses i d’interès, però discrepem de l’ús que, com a responsable lingüístic d’un diari, fa d’aquesta autoritat amb la imposició de les seves opcions, ja escampades pertot, als usos, en cap cas arbitraris, que des de Fabra hem tingut per bons. No es tracta pas de sacralitzar un Fabra intocable ni d’enfrontar opinions, sinó d’assegurar la necessària unanimitat en la consolidació de l’estàndard imprescindible.

 

RT

 

Estàndard
z - Sense categoria

Salutacions


Salutacions! Salutacions?

Tinc més de setanta anys i, fins que es va implantar el correu electrònic –ja en pot fer ben bé trenta– no havia vist mai tanta profusió de «salutacions». Dubto que en el correu convencional, en escrits i cartes, etc., aquesta manifestació d’educació s’hagués expressat amb aquesta fórmula, que, adoptada sobre una tradició no catalana, trobo estranya.

Em demano com se saludaven els nostres pares o avis quan, amb una ploma i un paper, havien d’escriure’s o s’explicaven les novetats. Aquí no tinc cap dubte que el terme «salutació» no apareixia en cap cas. Aquest mot es reservava als parlaments, al·locu­cions més o menys solemnes, etc., en què algú s’adreçava a algú altre o bé al públic. «Unes paraules de salutació», «La salutació dels organitzadors als convidats», etc.

Com devien acabar, doncs, els escrits espontanis? Puc imaginar que els mots en qüestió eren «Teu / Teva», «Vostre /a», «Records», «Expressions», «Expressions a casa, a la família, etc.», «Adéu», «Adéu-siau», «A reveure» «Fins aviat»… i poca cosa més. Un examen de correspondències epistolars ajudaria a aclarir-ho.

D’on surten, doncs, les «salutacions» avui assegurades en tota mena d’escrits, electrònics o sobre paper, familiars, administratius o protocol·laris? No és gens difícil de respondre-s’ho: «salutacions» és l’equivalent literal i exacte de «saludos», que en espanyol és una manera convencional de tancar un escrit, de dir «ja he acabat», sense dir explícitament «adéu».

No crec que «salutació» tingui en català més camp a cobrir que el del simple substantiu. El diccionari acadèmic no li reconeix pas el valor d’una interjecció com és el cas d’un «adéu». La salutació és allò amb què iniciem un parlament públic, no pas una fórmula de cordialitat.

Com a final d’un escrit, aquestes «salutacions» em tornen el regust de la substitució lingüística que ens és característica i que ens hauria de ser motiu de reflexió i potser de vergonya.

Tot i l’exemple «Enviar les seves salutacions a algú», que ja trobem al diccionari Fabra –reproduït així mateix al Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans–, en el qual, però, no s’intueix el valor interjectiu donat avui a aquest mot, l’ús d’aquest terme no deixa de trair una submissió tàcita a l’esquema veí. Potser aquestes «salutacions» finals no són una gran aberració, però sí un signe sospitós d’indolència.

Potser en una situació idèntica, els mots finals en un escrit que demani expressar una certa afinitat personal serien els que he volgut creure propis de la tradició: «Vostre /a», «Teu / Teva», «Records», «Adéu», «A reveure», «Fins aviat». Sense cap grau de confiança, però sí de formalitat, un escrit es pot tancar amb uns perfectes i, si voleu lacònics, «Atentament», «Cordialment». «Una salutació cordial»?

 

RT

Estàndard