Interferència, Lèxic

Paella


La paella és l’estri bàsic que destinem a fregir. El diccionari normatiu ens en diu això:

1 1 f. [LC] [ED] Estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó ample i de poca altura, amb un mànec llarg també de metall o dues anses, que serveix per a fregir viandes.

El mateix diccionari afegeix que una paella també és un ”guisat fet d’arròs cuit amb carn, peix, marisc, llegums i altres ingredients”.

En espanyol, una “paella” és una “sartén”. Però quan, amb un manlleu del català, aquella llengua parla de “paella”, ho fa per referir-se al que el diccionari de l’Academia Española descriu com un “plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., característico de la región valenciana, en España” y la “sartén en que se hace” [l’arròs esmentat].

La monstruosa “paellera”, tan estesa en les botigues de parament i entre moltes famílies, respon a la necessitat d’aplicar en espanyol un nom derivat de “paella” per designar el recipient amb què s’elabora l’arròs a la paella. La mateixa Academia Española de la Lengua ens presenta aquesta definició:

paellero, ra.

1. adj. Perteneciente o relativo a la paella (‖ plato de arroz). Valencia es el templo paellero.

2. adj. Dicho de una persona: Que hace paellas (‖ platos de arroz). U. t. c. s.

3. adj. Dicho de una persona: Aficionada a la paella (‖ platos de arroz).

4. m. Hornillo especial o parrilla preparada para hacer paellas (‖ platos de arroz).

5. f. Recipiente metálico a modo de sartén, de poco fondo y con asas, que sirve para hacer la paella.

Sense cap dubte sobre l’ús català del terme “paella” –que val en primer lloc per designar l’atuell i, després, per  a l’arròs que hi fem–, convé recordar que els derivats espanyols “paellero -a” només tindrien alguna correspondència en català per referir-se a aquests mots del diccionari normatiu:

paeller (1)

1 m. [LC] Prestatge o armari on es guarden paelles.

2 m. [LC] Construcció, al ras, adequada per a coure l’arròs a la paella amb llenya o garbons petits.

o bé a

paellaire

m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que fa paelles o en ven.

El recipient, la “paella”, sigui de vores altes o baixes, amb nanses o sense i deixant de considerar-ne el diàmetre, no necessita més nom que el que ja té: “paella”.

Si bé acceptable com a fet consumat, en català hauria semblat potser més acordat a la normalitat parlar d’un “arròs a la paella”, com diem també un arròs a la cassola (i un pas “una cassola”). Si en espanyol s’ha designat amb el terme “paella” l’arròs cuit en aquest recipient és perquè “paella”, en espanyol, no té altre significat que justament aquest arròs, essent així que la paraula que designa el recipient no és altra que “sartén”.

(Per il·lustrar la nota anterior amb una imatge de Google, hem hagut de prescindir de la cerca “paella”, sota la qual totes les respostes ofereixen imatges d’una paella grossa, sense mànec i amb dues nanses, de les usades per fer l’arròs a la paella. Les imatges que ens han estat útils són les que trobem sota “sartén”, “poêle”, “frying pan”.)

 

RT

Estàndard
Lèxic

Grimpa


Grimpa – grimpaire

Amb aquestes dues formes podem resoldre un barbarisme modern i relativament freqüent, «trepa», amb què l’espanyol designa una persona sense escrúpols que, per aconseguir allò que persegueix, generalment en qüestions de feina, actua sense miraments i passant per damunt d’altres persones, amics, companys, coneguts, etc.

El mot «trepa», admès al diccionari normatiu, i que, per tant, els correctors automàtics consideren legítim, té diferents accepcions :

f. [LC] Tros de roba de color diferent que es posava com a adorn als vestits. Una gonella de grana amb trepes de vellut negre.

f. [EI] [AF] Làmina de zinc, cartó, etc., rígida, perforada adequadament, que s’empra per a fer marques de pintura en una superfície.

Sinònim de “gentalla”: Gent de baixa estofa, de la pitjor mena.

El darrer, «gent de baixa estofa», és sovint usat en expressions com és ara «Quina trepa de brètols, aquells que van comparèixer ahir!», per referir-se amb sorpresa i enuig a una colla de persones murriesques, imprevisibles.

El mateix diccionari també admet el verb «trepar», però amb significats que, com en els mots anteriors, no tenen res a veure amb el de l’espanyol «trepar: subirse a un lugar alto o poco accesible», que és el que sens dubte ha permès crear «trepa» en el sentit de persona sense escrúpols.

Alguna vegada que ha sorgit la qüestió de quin podria ser l’equivalent català del «trepa» espanyol, he suggerit «grimpaire», inclòs al diccionari i ben expressiu de la idea de «Enfilar-se ajudant-se de les mans», idea completada amb una segona accepció només descrita amb un exemple eloqüent: «El nou director només pensa a grimpar».

Al costat d’aquesta solució perfecta al problema de la forma catalana de referir-nos a aquesta mena de persones, encara veig una altra possibilitat, que aprofitaria la capacitat del català per formar substantius acabats en –a (no gaires, cal reconèixer-ho) a partir de verbs: el resultat d’aquesta adaptació són uns substantius referits-se a la persona que fa l’acció.

En sentit invers i ben eloqüent, el Vocabulario de disparates, d’Ana Oller,(1) adverteix d’un recurs català que en espanyol s’ha d’evitar: «Es muy común en Cataluña esta equivocación, por la cual se da al agente el nombre de la acción, diciendo: “Fulano es un estafa.” Lo mismo es esto que si á un farsante se le llamase un farsa, ó á un estampador un estampa».  Aquesta mena de correccions a l’espanyol de Catalunya, amb precedents històrics que procurarem comentar, ens fan adonar de la solució recta a uns problemes que no teníem i que, justament gràcies a aquesta imposició subtil o no tan subtil, però continuada, desfiguren el català.

N’anoto uns quants casos, sense pretensió d’exhaustivitat, i aclareixo amb satisfacció que no em puc considerar el pare d’aquesta troballa, que figura almenys en la novel·la Una dona d’aigua, de Núria Esponellà.

del verb                 el substantiu, la persona que…

badar                        bada
espiar                       espia
estafar                      estafa
guaitar                     guaita
guardar                    guarda
grimpar                   grimpa (no  inclòs els diccionaris de més ús)
guiar                        guia
llepar                       llepa
mossegar                mossega
pispar                      pispa
traficar                    trafica

 

RT

———————-

1. Desconec aquesta obra, que la portada reproduïda per Google Books atribueix a Ana Oller, tot i que altres consultes al mateix cercador en consignen Francisco Antolin y Saez com a autor, amb peu d’impremta a Valladolid.

Estàndard
Interferència, Lèxic

Relleu


Després d’un àpat, no és infreqüent que la quantitat cuinada o portada a taula resulti excessiva i que el menjar sobrant pugui servir en un altre àpat o en un altre moment.

Relleus

Els diccionaris de l‘Institut d’Estudis Catalans i de l’Enciclopèdia Catalana no registren l’accepció de «relleu» que aquí ens interessa, com no en parla tampoc el servei de consultes lingüístiques Optimot. Tanmateix veiem ben inclòs aquest valor al Diccionari Català – Valencià – Balear.

Com a subaccepció 2 de l’accepció III de «relleu», el DCVB consigna:

2. Deixalles del menjar (Ross., Cerdanya, Ribes, Plana de Vic, Pla de Bages, Cardó, Ribera del Sió); cast. relieves. Com… hagren menjat, aportà hom lo releu de la taula als pobres, Llull Blanq. 14. Los releus… los quals sobren de la taula… sien donats e distribuïts a altres pobres, Ordin. Palat. 59.

Creiem que, amb un precedent venerable i clàssic com Llull i amb una vitalitat encara visible que convindria afavorir més que postergar al calaix de les relíquies —allò que ja ja no gosarà ningú defensar «perquè no ho diu ningú»—, aquest «relleu» o «relleus» eixampla el vocabulari i ens permet una bona alternativa a «sobres», «aprofitalls» , «aprofitadures» o «restes», perfectament adequada a qüestions de cuina o menjar. En trobem un exemple viu en una iniciativa de l’Ajuntament de Tarragona, entre altres.

RT

Estàndard
Lèxic

Graelles


graella (habitualment, graelles)

En l’accepció que ens interessa, llegim al diccionari:

1 f. [ED] [usat generalment en pl.] Estri de cuina que consisteix en una sèrie de barretes de ferro paral·leles amb intersticis, sobre les quals es posa la vianda perquè rebi l’acció directa del foc.

Aquesta i no cap altra és la paraula amb què designem l’estri destinat a coure, rostir o torrar, normalment carn, peix, pa, verdura. Unes «graelles» són el que l’espanyol coneix per «parrilla» (derivat de «parra»). El barbarisme «parrilla» no invalida, però, el primitiu català i espanyol d’aquest nom, «parra», planta de vinya cultivada en forma alta, enfiladissa.

Si les  «graelles» ens han portat a parlar de «parra» i de l’inexistent «parrilla», l’ocasió es presta a recordar que tots els mots terminats en «-illa» no són per aquest fet barbarismes (armilla, burilla, barnilla, camamilla, clavilla, creïlla, forquilla, etc.)

 

RT

Estàndard
Lèxic

Llauna


2. llauna

2 1 f. [LC] [ED] Estri de cuina, de llauna, de forma ovalada o rectangular, que serveix per a rostir certes viandes. Bacallà a la llauna.

  llauna-vidre        bacallà

(Suggeriríem a l’Institut d’Estudis Catalans d’admetre una petita ampliació de la definició obrint-la a altres materials, de manera que la llauna fos descrita admetent també l’alumini, acer, vidre o altre material capaç de resistir una calor forta.)

El bacallà o els cargols són els plats en què ha sobreviscut sobretot el nom d’aquest recipient.

Sense alterar-ne el sentit, el terme «llauna» ha estat alguna vegada suggerit per designar la «plata d’anar al forn». No hi veiem dificultat sinó avantatge, perquè parlar de «plata» no deixa de forçar també la idea de «plat» —recordem que el diccionari en recorda la forma ovalada, oblonga— i perquè «llauna» (de fang, alumini, acer o vidre trempat, etc), més breu, ens parla també d’un recipient més resistent al foc o la calor que un plat o una plata ordinaris.

Un altre aspecte que ajudaria a preferir «llauna» en aquests casos són les vores, en general més acusades o anguloses que les d’un plat o una plata.

Com amb «plata», amb «llauna» evitem el terme «font», que, com a estri de cuina, té totes les possibilitats de ser un barbarisme. Al costat de la «plata» o «llauna» és freqüent parlar de «safata», no tan aconsellable pel que creiem, per tal com «safata» respon més al recipient destinat a servir o portar el menjar a taula.

El diccionari defineix així una safata:

safata

1 f. [LC] [ED] Peça plana de forma rectangular, ovalada o rodona i amb vores de poca altura, per a portar alguns objectes com gots, tasses, plats, etc., o per a presentar alguna cosa.

2  [LC] portar una cosa amb safata Donar grans facilitats a algú perquè aconsegueixi una cosa.

 

RT

Estàndard
Lèxic

Plata


 

1. plata

1 f. [LC] [ED] Plat de forma ovalada, oblonga, generalment més gran que un plat ordinari, per a servir el menjar a taula.

2 f. [LC] Menjar o altra cosa que es posa en una plata. Una plata d’enciam. Una plata de crema.

«Plata», derivat de «plat», adopta amb la ‘a’ final un dels anomenats ‘sufixos fòssils’ amb què solem designar «un objecte semblant al masculí, però de mida més gran» (Bruguera, Miscel·lània Giuseppe Tavani, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p 335).

Com «plata», derivat de «plat», tenim «gerra», de «gerro»; «horta», de «hort»; «porrona», de «porró»; «cistella», de «cistell»; «tela», de «tel»; etc.

Tot i que el diccionari en subratlla la forma ovalada, oblonga, la plata també pot no ser-ho (ho comprovem demanant a Google «plata de crema cremada», amb el resultat que gairebé totes les imatges són d’una plata circular). «Plata», doncs, designa en general un plat gros i, per extensió, allò que hi podem posar, servir o menjar: «una plata de musclos, de macarrons, de crema cremada», etc.

Al costat de «plata» i de la mateixa arrel, tenim «plàtera», per exemple, que si avui sembla triomfar sobre «plata» és probablement per l’aparentment exòtica raresa.

«Plata» o «plàtera» són els mots amb què designem allò que en espanyol pren el nom de «fuente». Si raja (i també si és seca, sigui parlant d’aigua o d’informació), una «font» és una font; en cas contrari, és una plata o plàtera.

RT

Estàndard
Interferència, Lèxic

Ràtio – raó


Rati?

Els correctors automàtics –el de Word i, en general, qualsevol altre, amb la clara excepció del corrector ortogràfic, però també d’estil, Language Tool– consideren que «rati» és una forma correcta. Efectivament és correcta, però només quan és una forma conjugada del verb «ratar»

ratar: 1 v. intr. [LC] Un gat, un gos, etc., caçar rates, ratolins. És un gat que tot el dia està ratant. – 2 tr. [LC] Una rata, un ratolí, rosegar. Algun ratolí ha ratat la roba de la calaixera).

Però «rati» no és la forma adequada si allò a què ens volem referir és una relació, una raó o proporció.

«ràtio»: f. [PE] [ECT] Quocient de dues magnituds o dues quantitats que són objecte de comparació. La ràtio adequada és de 8 infants per professor).

«Rati» no és en cap cas un nom, sinó una forma verbal exclusiva del verb ratar.

«Ràtio» és un mot femení, mentre que l’inexistent «rati» (inexistent com a substantiu) sol ser tractat com un masculí.

La substitució de «ràtio» per «rati» no respon més que al terror que encara causen els mots acabats en –o àtona, que en general una gran quantitat de casos responen a barbarismes o escorrialles del català impregnat d’espanyol (casos com ara «grupo», «cubo». «tremendo», «apoio», etc.). Això no treu que molts mots terminats en –0 àtona siguin perfectament legítims i admesos pels diccionaris, com ara motllo, ferro, amo, suro, quadro, etc., a part molts italianismes, com camerino, adagio, etc.).

El comentari a l’absurda incorrecció consistent a substituir «ràtio» per «rati» es presta a recordar que, abans que, per influència de l’anglès, «ràtio» figurés als diccionaris, aquest mateix concepte matemàtic s’expressava amb el mot «raó»:

f. [LC] [MT] Quocient d’una quantitat dividida per una altra quantitat. Les dues raons 5/4 i 10/8 són equivalents: ambdues valen 1,25. Una proporció és la igualtat de dues raons.

RT

Estàndard