z - Sense categoria

Salutacions


Salutacions! Salutacions?

Tinc més de setanta anys i, fins que es va implantar el correu electrònic –ja en pot fer ben bé trenta– no havia vist mai tanta profusió de «salutacions». Dubto que en el correu convencional, en escrits i cartes, etc., aquesta manifestació d’educació s’hagués expressat amb aquesta fórmula, que, adoptada sobre una tradició no catalana, trobo estranya.

Em demano com se saludaven els nostres pares o avis quan, amb una ploma i un paper, havien d’escriure’s o s’explicaven les novetats. Aquí no tinc cap dubte que el terme «salutació» no apareixia en cap cas. Aquest mot es reservava als parlaments, al·locu­cions més o menys solemnes, etc., en què algú s’adreçava a algú altre o bé al públic. «Unes paraules de salutació», «La salutació dels organitzadors als convidats», etc.

Com devien acabar, doncs, els escrits espontanis? Puc imaginar que els mots en qüestió eren «Teu / Teva», «Vostre /a», «Records», «Expressions», «Expressions a casa, a la família, etc.», «Adéu», «Adéu-siau», «A reveure» «Fins aviat»… i poca cosa més. Un examen de correspondències epistolars ajudaria a aclarir-ho.

D’on surten, doncs, les «salutacions» avui assegurades en tota mena d’escrits, electrònics o sobre paper, familiars, administratius o protocol·laris? No és gens difícil de respondre-s’ho: «salutacions» és l’equivalent literal i exacte de «saludos», que en espanyol és una manera convencional de tancar un escrit, de dir «ja he acabat», sense dir explícitament «adéu».

No crec que «salutació» tingui en català més camp a cobrir que el del simple substantiu. El diccionari acadèmic no li reconeix pas el valor d’una interjecció com és el cas d’un «adéu». La salutació és allò amb què iniciem un parlament públic, no pas una fórmula de cordialitat.

Com a final d’un escrit, aquestes «salutacions» em tornen el regust de la substitució lingüística que ens és característica i que ens hauria de ser motiu de reflexió i potser de vergonya.

Tot i l’exemple «Enviar les seves salutacions a algú», que ja trobem al diccionari Fabra –reproduït així mateix al Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans–, en el qual, però, no s’intueix el valor interjectiu donat avui a aquest mot, l’ús d’aquest terme no deixa de trair una submissió tàcita a l’esquema veí. Potser aquestes «salutacions» finals no són una gran aberració, però sí un signe sospitós d’indolència.

Potser en una situació idèntica, els mots finals en un escrit que demani expressar una certa afinitat personal serien els que he volgut creure propis de la tradició: «Vostre /a», «Teu / Teva», «Records», «Adéu», «A reveure», «Fins aviat». Sense cap grau de confiança, però sí de formalitat, un escrit es pot tancar amb uns perfectes i, si voleu lacònics, «Atentament», «Cordialment». «Una salutació cordial»?

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

Traduccions


volant-Clínic.ret

El document reproduït és un avís de l’Hospital Clínic de Barcelona en versió bilingüe, català – castellà. Només n’incloc la part en llengua catalana.

Tractant-se d’un document en doble versió, s’hauria pogut considerar la possibilitat de limitar cada enunciat a la part de la llengua corresponent, de manera que la part en català inclogués solament el títol en català, “Volant de cita”, i el “Volante de cita” s’hagués reservat a l’espai en llengua castellana.

En la part de referències (columna esquerra), observem que, amb un estil telegràfic, s’omet la preposició “de” en “Nom del facultatiu”, però no en “Tipus de visita”, “Número d’història” i “Número de registre”.

En el “Tipus de visita”, el manteniment de “nueva” delata que s’ha partit d’un model concebut en castellà.

És sobretot el breu apartat de comentaris el que justifica aquesta nota crítica. A part que s’ha oblidat l’accent en la forma verbal “és”, és desgraciadament proverbial en els documents administratius la incoherència en l’ús les formes de tractament donades al destinatari, “vós” i “vostè”.

Com que es parteix d’un model no pensat en català (recordem el “nueva” corresponent al “Tipus de visita”), l’instint demanava al traductor d’introduir alguna marca específicament catalana i, amb bon criteri, aquest traductor recorda la preferència de la segona personal del plural per al tractament d’un interlocutor desconegut (singular o plural), forma recomanada, la més clara i la que desfà tot equívoc. La forma verbal “identifiqueu” és certament la més adequada en aquest cas.

Però la traducció és una traducció poc més que mecànica, i a partir d’aquest punt les formes verbals o pronominals equivalents no són més que una calca de les formes del castellà:

  • on “té” concertada la cita.
  • “Li” preguem que “es presenti”…
  • Si “vostè” “ha” de sol·licitar…
  • “li” agrairem que “es posi”…
  • “li” donarem resposta.
  • “pot” trucar…

És trist constatar que un document en català emès per una entitat catalana no és més que una traducció, una traducció deficient. És igualment cert que, en documents de versió doble o múltiple, la traducció és necessària, es parteixi de la llengua que es parteixi. Però això no justifica el servilisme que en general es detecta.

El camí per oferir documents plenament adequats a una llengua és treballar amb bons redactors o traductors i no ometre en cap cas la revisió d’un corrector.

És sabut que la solució més barata són els sistemes automàtics de traducció. La realitat ho demostra, com en el cas present. Aquesta solució barata exigeix la revisió d’un corrector amb competència. Ara bé: la solució ideal no és la traducció. sinó la concepció del text en la llengua en què ha de ser llegit. Una traducció, adequada en tot a una altra llengua, no es pot confiar més que a un bon traductor. I el paper del corrector és sempre inexcusable.

Dit això, quan els organismes oficials, les empreses, entitats, etc., demanen les dades personals als clients i usuaris, no podrien demanar-los també en quina llengua volen rebre els anuncis, avisos i comunicacions? El cost i l’esforç serien mínims, i no cal parlar de la satisfacció del client ni del possible estalvi que aquesta mesura de racionalitat comportaria als emissors de la documentació.

 

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

S’acosta Nadal


S’acosta Nadal

—Divagació d’hivern

 

Indiferent i al marge de la vida purament administrativa, arriba un moment de l’any, quan la tardor comença de perdre l’or de les seves coloracions variables, quan, complert el seu cicle, les castanyes i els panellets han passat avall i l’abric ja agraeix la companyia de la bufanda, que trobeu algú que us diu:

—S’acosta Nadal!

La sola pronunciació d’aquesta frase també produeix sovint una resposta més o menys habitual:

—Sona molt català, això de «S’acosta Nadal»!

Si l’afirmació anterior és certa, on és, doncs, el secret d’aquesta simple frase? Què s’hi amaga? De fet, composta com és d’un verb i un nom, no sembla poder contenir gaire misteri.

En primer lloc, hi veiem un ús tan correcte i genuí com normal del verb “acostar”, que en el Diccionari castellà – català (Enciclopèdia Catalana – Diputació de Barcelona, 1985-1989) ocupa el primer lloc en la llista d’equivalents del castellà “acercar”:

acercar: acostar, atansar, apropar, aproximar

Allò que fa que “acostar” ens soni “tan català” és probablement que aquest verb no té directament res a veure amb el seu equivalent castellà “acercar”, format sobre l’adverbi “cerca” (català “prop”), ni tampoc amb el francès “approcher”, per parlar només de les llengües més pròximes. Es tracta, doncs, d’una forma genuïnament catalana.

D’altra banda, tot i pertànyer al parlar de cada dia, “acostar” es veu avui notòriament desplaçat per un altre verb, “apropar”, de tradició i arrelament molt més curt i, com veurem, això també reforça el fort caràcter de “acostar”.

Sobre “apropar”, sinònim de “acostar”, el primer testimoni documental és decididament més modern (1889) que el de “acostar” (1250). Afegim-hi que “apropar” era territorialment exclusiu de la Cerdanya i petites zones contigües.

L’èxit de “apropar” en oposició al clàssic “acostar” es pot explicar probablement a partir dels dos fets següents:

  1. “Apropar” respon, com el castellà “acercar”, a un sistema de derivació que “acostar” no ha produït. En efecte, així com “acercar” deriva de “cerca”, també “apropar” es format a partir de “prop”. De la mateixa manera, sobre “prop” s’ha generat “proper”; com, en castellà, de “cerca” ha derivat “cercano”. Per ara, en català aquesta cadena no ha anat oficialment més endavant, si bé podem donar testimoni d’haver sentit o llegit les formes “propà” i “propania”, la primera en concurrència amb “proper” (seguint el model de derivació de “cercano”), i la segona en un calc indiscutible de “cercanía”.

Al costat dels fets anteriors observem que els diccionaris són unànimes a definir “apropar” amb un simple “acostar”, i proper”, amb “pròxim”. A part això, cap dels diccionaris de més ús no inclou l’adverbi de temps “properament” –avui relativament usual–, no pas perquè sigui mal format, sinó per manca de tradició.

  1. El segon factor que pot explicar l’expansió de “apropar” és la simple novetat: com que no constituïa un element del vocabulari tradicional, “apropar” pot haver estat objecte de predilecció a causa de ser un mot innovador i, per tant, “de més impacte”. Però gosem assegurar que això no el fa millor que “acostar”.

 

Fetes aquestes observacions sobre “acostar”, fixem-nos en l’altre element de la frase: el nom “Nadal”.

Quan diem “S’acosta Nadal”, observem que per introduir aquest nom no necessitem pas l’article determinat: la frase amb què començàvem i que era objecte d’admiració no deia, en efecte “S’acosta el Nadal”. I no és pas que “Nadal” no admeti l’article; però, amb valor adverbial, certs noms dels que designen les grans diades de l’any funcionen sovint sense l’auxili d’aquest element. Així diem “El Corpus sempre s’escau en dijous”, “Aquest any el Nadal és un dilluns”, “Vindran per la Pasqua”.

“Nadal”, encara, és un dels mots que el castellà pluralitza amb facilitat per referir-se a un de sol (“Le deseamos unas felices Navidades”), allà on el català, no tan magnànim a crear plurals inexpressius, no coneix aquest ús del plural i en té prou de dir “Us desitgem un bon Nadal”.

 

Un bon Nadal i un feliç any nou és el que desitgem a tothom que hagi tingut la bona voluntat d’arribar fins aquí.

————————————
(Originalment publicat a la intranet de la Diputació de Barcelona, el 20 de desembre del 2001 i ara reproduït com a complement de «Us agrada “el Nadal”?» de Jordi Badia i Pujol.)

Estàndard
z - Sense categoria

Més sobre ‘menys’


En una nota anterior que vam titular “Menys recolzar“, vam veure que, fa prop de cent anys, Fabra ja preveia la facilitat amb què triomfaria l’adverbi “menys” i la mateixa facilitat amb què es podia incórrer en errors quan es tracta d’expressar els valors que l’espanyol formula amb amb el verb “apoyar”.

Sense afany d’exhaustivitat, vam suggerir unes quantes solucions possibles als usos il·legítims de “recolzar”, però no vam insistir com hauria convingut en les alternatives a “menys”.  En el seu blog “El clot de les ànimes“, Jordi Badia i Pujol ens ha facilitat la feina en aquest aspecte i, naturalment, parteix d’un fet que també exposàvem: l’absència de “menys” en el vocabulari dels nostres pares, avis i besavis.

La tesi d’aquell article és que amb “menys” hem arraconat tot de solucions i formes concurrents que, en temps del “menys” absent, eren naturals en el parlar.

 

Estàndard
z - Sense categoria

La vela i l’envelat


 

 

VelaZuricTerrassa del bar Zuric, a la plaça de Catalunya de Barcelona, protegida per una vela

 

CarroVelaCom a veles més conegudes tenim les dels vaixells, les dels antics velers i de les encara actuals barques de vela. Però una vela és també un tros de lona o tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai, com ara les de les botigues, que resguarden l’aparador, les dels bars que treuen taules i cadires al carrer, i les avui tan usuals als jardins i als terrats par­ticulars, on ombregen seients i gronxadors. (Els carros de vela, que tenien una silueta tan ele­gant, ja gairebé han desaparegut del tot.)  De les veles d’aquesta mena, avui molta gent s’ha avesat a dir-ne «toldos». No cal escar­rassar-se gaire a demostrar l’absoluta incorrecció d’aquesta paraula, però sí a posar-la en relleu insistentment per tal de mirar d’eliminar-la.

EnvelatDesprés, cal parlar dels envelats, dels típics envelats de festa major, avui en franca decadència. També algú ha descendit a dir-ne «entoldats», malgrat la tradició de la paraula envelat, tan viva i tan popular. Se’ns ha objectat algun cop que ac­tu­al­ment hi ha envelats descoberts, sense vela, i que per això ja no se’n pot dir envelats. Si l’argument fos vàlid, és evident que tampoc no se’n podria dir «en­toldats». Però l’argument no és vàlid. Res no priva que una deter­minada cosa, que deu el nom a una de les seves característiques (forma, procedència, matèria amb què és feta, etcètera), mantingui aquest nom encara que aquesta característica canviï o desaparegui.

 

 

Albert Jané

Avui, 1976

dins El llenguatge. Problemes i aspectes d’avui (Barcelona: Edhasa, 1977)

Estàndard
z - Sense categoria

Pregó, pregoner


L’al·lusió a les festes de Santa Tecla, de Tarragona, ens recorda una vella qüestió terminològica en què veiem una ombra que persisteix. Si només fos aquest cas, la cosa tindria poca importància; però, per petites que siguin, totes les qüestions mereixen de ser comentades.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear un «pregoner» és 1) el «nunci o encarregat de fer els pregons» o 2) «qui publica en veu alta notícies, idees, doctrines», i «pregó», arrel dels derivats, és un manlleu del castellà, com creu el mateix diccionari amb un discret «segurament».

Topem, com en el cas de la cadena de «apropar» («cerca, acercar, cercano, cercanía» > prop, apropar, proper, propania» —d’aquesta aberració en tenim constància personal), amb la mimesi servil d’una cadena que en castellà ha estat productiva, però que el català resolia amb recursos propis i que, per tant, desconeixia.

Nunci

Nunci

«Nunci», que és el mot que tradicionalment designava el «missatger, herald; encarregat d’anunciar alguna cosa» i també el «funcionari municipal encarregat de fer els pregons» (1), s’ha vist suplantat pel «pregoner» amb el pretext probablement afegit de la tercera accepció que el DCVB reconeix en «nunci»: «ambaixador del Papa prop d’un Estat o príncep», figura protocol·lària que en el llenguatge popular degué tenir una vitalitat escassa.

(1) Quan el DCVB parla de «pregons», incorre de fet en una incongruència. La segona accepció de «crida» en aquest repertori diu: «Acte de cridar o anunciar en veu alta una cosa d’interès general; cast. pregón», explicació que delata l’origen del mot.

 

Sobre aquests mots, trobareu una documentada explicació en el blog de Gabriel Bibiloni (24 / 9 / 2016).

A «crida», ja ens hi vam referir en un treball antic (Revista de llengua i dret, novembre 1984), on dèiem:

 

[…]

La fórmula crida i cerca, que de fet ja havíem llegit, ens demostra fins a quin punt cal llegir per activa i per passiva o, per dir-ho amb més duresa però també amb més precisió, fins a quin punt la lectura d’un text català ha d’anar acompanyada de la traducció simultània a l’altra llengua oficial. Per què? Perquè una lectura directa dels textos medievals no ens reporta gaire més novetat que la que ens forneixen uns determinats termes caiguts en desús i, en canvi, hi trobem una llengua admirable, normal, llisquent –si bé en bona mesura víctima del llatinisme de l’època. En el cas de crida i cerca, tot i haver-hi passat unes quantes vegades per damunt, no sabíem veure més que una expressió inusual, perfecta, i prou. La referència a l’espanyol ens fa adonar que es tracta del que aquesta llengua expressa amb la fórmula orden de busca y captura. Vegem-ho amb un exemple extret del Diplomatari de l’abadia de la Real de Mallorca, editat per Pau Móra y Lorenzo Andrinal (Palma, 1982), al qual ja es va fer referència en el primer número d’aquesta Revista. El cas referit és de 1340: «…tot hom quil sàpia nel tengués celat ne amagat per qualsevol manera e noi denunciarà a la cort dins ii dies après que la crida e cerque seran fetes, serà encorregut…».

Sembla evident que la fórmula de què fins ara ens hem servit, «ordre de recerca i captura», no és més que una traducció forjada sobre un model predeterminat (l’espanyol). Tenim la possibilitat de reintroduir crida i cerca, però nosaltres des d’aquí només ho suggerim. També ho fem tot advertint que, si adoptàvem aquesta fórmula clàssica, ja no ens caldria recórrer a ordre, vist que la crida ja conté l’ordre. Doncs, aquí el verb ja no serà dictar (per dir dictar ordre de…), sinó fer (fer la crida i la cerca); si de cas, ordenar de fer crida i cerca.

[…]

«Pregonar», igualment suspecte malgrat els diccionaris, hauria hagut de ser amablement oblidat, preferint-hi algun dels equivalents anunciar, cridar, esbombar, divulgar, difondre, trompetejar.

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

U més u – Un més un


 

UmesU-26-6-2016

 

La notícia (diari Ara, 26 de juny 2016) tracta de les eleccions espanyoles. El periodista és un sevillà que escriu des de Madrid. Que ha enviat l’original en castellà, no cal posar-ho en dubte. Per tant, hi ha hagut una traducció, de màquina o, potser, d’un traductor (traductor anònim, perquè les traduccions firmades pel traductor només són les d’articles importants o de llengües de les que alguna vegada s’han considerat “estranyes”).

El traductor o el corrector, però, cauen en el que creiem un error: confondre u i un, un ordinal amb un numeral. Aquest error, escampadíssim i que potser un dia veurem reconegut pel diccionari normatiu, és el que sentim tan sovint, per exemple, quan entrem al forn a comprar el pa: —Aquesta barra, quant val?  —U quinze, en comptes de “un amb quinze, és a dir, un euro amb quinze cèntims.

L’articulista diu: “Si Susana Díaz guanya per més d’un vot el PP a Andalusia i per més d’un escó Units Podem…”. Quin dubte hi ha doncs, que es tracta d’un numeral i no d’un ordinal?

Per simplificar, si reculem mentalment a l’època en què que la moneda corrent no era l’euro sinó la pesseta, mai no hauríem dit “u amb cinc“, sinó de “una amb cinc”, perquè l’ordinal “u” no té flexió de gènere.

Estàndard