z - Sense categoria

Salutacions


Salutacions! Salutacions?

 

Tinc més de setanta anys i, fins que es va implantar el correu electrònic –ja en pot fer ben bé trenta– no havia vist mai tanta profusió de «salutacions». Dubto que en el correu convencional, en les cartes, etc., aquestes manifestacions d’educació o cordialitat s’haguessin expressat amb aquesta fórmula, que, adoptada sobre una tradició no pròpia de la llengua, trobo estranyes.

Em demano com se saludaven els nostres pares, oncles, avis quan, amb una ploma i un paper, havien d’escriure’s o s’explicaven les novetats. Aquí no tinc cap dubte que el terme «salutació» no es produïa en cap cas. Aquest mot es reservava als parlaments, al·locucions més o menys solemnes, etc., en què algú s’adreçava a una quantitat relativament important de públic. «Salutació» designava el fet de saludar algú o un conjunt de persones. «Unes paraules de salutació».

Com acabaven, doncs, els escrits espontanis? Juraria que els mots en qüestió eren «Teu / Teva», «Vostre /a», «Records», «Expressions», «Adéu», «Adéu-siau»  i poca cosa més. «Dóna records a la família», «Expressions a casa», «A reveure», «Adéu-siau», «Fins aviat»…

D’on surten, doncs, les «salutacions» avui assegurades en tota mena d’escrits, electrònics o sobre paper, familiars, administratius o protocol·laris? No és gens difícil de respondre-s’ho: «salutacions» és l’equivalent exacte de «saludos», que en espanyol és una manera convencional de tancar un escrit, de dir «ja he acabat», «adéu».

«Salutació» no crec que tingui en català més camp a cobrir que el del simple substantiu, no pas d’una interjecció com és el cas d’un «adéu»: allò amb què iniciem o tanquem un parlament públic –no pas una fórmula de cordialitat–, referit a les autoritats presents o a un públic determinat.

Com a final d’un escrit, aquestes «salutacions» em tornen el regust de la substitució lingüística que ens és característica i que ens hauria de ser motiu de vergonya, si en tenim.

Tot i l’exemple «Enviar les seves salutacions a algú», que ja trobem al diccionari Fabra –reproduït així mateix al Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans–, aquestes «salutacions» no deixen de trair una marca d’obediència a l’esquema veí. No són potser una aberració, però sí un signe sospitós de docilitat.

Creiem que, en una situació idèntica, els mots finals en un escrit que implica una certa cordialitat són «Vostre /a», «Teu / Teva», «Records», «Adéu», «A reveure», «Fins aviat». Sense cap grau de confiança, però sí de formalitat, un escrit es pot tancar amb uns perfectes «Atentament», «Cordialment».

S’ha dit i repetit que el català té preferència per les construccions verbals davant les substantives. Crec que l’observació és justa. No és millor, doncs, dir «A reveure», «Adéu», «Records», «Teu / Vostre», «Et / Us saludo cordialment» que no pas «Una salutació cordial»?

 

RT

Estàndard