Interferència, z - Sense categoria

Inclús


Sobre ‘inclús’, ‘fins i tot’ i ‘àdhuc’

El 9 de juny del 2017, en la seva secció setmanal al diari Ara, parlant de l’admissió de inclús com a adverbi Albert Pla Nualart, ja des del títol, es demana: «¿Trobeu que ‘inclús’ és més informal que ‘fins i tot’?». Com ell mateix ens recorda, fins al 2007 inclús no era oficialment acceptat més que com a adjectiu, sinònim exacte de inclòs, deixant a part criteris i autoritats no oficials. Amb els canvis del diccionari normatiu, inclús va deixar de ser adjectiu i ara és un adverbi.

Segurament estaríem d’acord que, comparant aquest nou adverbi amb àdhuc i també amb fins i tot, la tesi de l’article no apunta tant a la formalitat o informalitat de l’un o de l’altre com a l’ambigüitat, tan sovint subratllada, dels termes utilitzats per la gramàtica de l’IEC. Àdhuc, que amb la màxima prudència Pla Nualart no posa com a primer terme d’aquesta comparació –ell compara el nou adverbi amb fins i tot, és o pot semblar, entre una gran part de parlants, un mot rescatat, mentre que fins i tot ha contribuït amb tota naturalitat a desplaçar el que fins fa deu anys va ser l’incorrecte inclús. No és aventurat d’afirmar que precisament això li ha donat una nota de normalitat absoluta –fins d’informalitat, si ho volíem veure així.

La col·lecció de citacions i autors que s’han servit de inclús com a adverbi (més de 500 casos inventariats en el corpus lingüístic CTILC, segons Pla Nualart), és una garantia sòlida que hauria d’avalar la legitimitat d’aquest ús? Sense negar-ho, sembla que l’estudi de casos paral·lels i igualment contraris a la normativa clàssica ens podria portar a conclusions desconcertants.

On apunta, doncs, el comentari sobre inclús i fins i tot? Pla Nualart no nega la legitimitat de les solucions ja correctes (fins i tot o àdhuc) ni tan sols la de dues solucions que no esmenta, igualment naturals: el simple fins (Lluitarem davant qui sigui, fins davant els tribunals), ni tampoc de la fórmula i tot, un altre recurs que, posposat, expressa la mateixa idea d’inclusió (La ventada es va emportar la teulada i tot). Fonamentalment, defensa l’aprovació del nou adverbi, posa en dubte que fins i tot sigui més formal que inclús i, de passada, insisteix en la confusió a què convida la nova gramàtica.

Però, com tan sovint, la línia de l’autor s’orienta a acceptar la realitat, és a dir, a convidar el lector –els lectors de Pla Nualart són en gran part gent de l’ofici– a no alçar reserves al canvi i admetre de bon grat allò en què molts veiem interferència i substitució. El cas de inclús podria ser un cas menor –només un adverbi–, però si partim del fet que la situació real de la llengua no sembla demanar d’obrir totes les vies d’aigua i abraçar totes les tendències que ens fan ajupir al model de l’espanyol, la permissivitat i el reconeixement de la interferència no és un ajut a la fermesa ni a l’estabilitat del model que ens havíem donat, sinó que en bona mesura es desentén de l’esforç que ha permès d’arribar fins al punt on som amb una certa o incerta autonomia respecte als usos de la llengua amb què hem de conviure.

Les noves orientacions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans han començat d’obrir amablement la porta a una gran flexibilitat i creiem que en molts casos ens allunyen del discerniment entre allò que és bon català i el que, amb una bona voluntat, amb prou feines podria passar per català. Si, com sembla defensar Albert Pla, arraconàvem fins i tot per admetre preferentment inclús, una publicació diària com l’Ara es podria convertir fàcilment en un trampolí i en element de disgregació i dissolució de les convencions sobre què reposa una llengua. Això que diem de inclús i fins i tot és fàcilment traslladable a tantes altres opcions, com és ben clara la de «sigut / estat» –distingint els participis de ser i estar–, qüestió en què el diari ja ha pres un partit decidit i molt discutible si pensem en una llengua. (Vegeu el núm. 32 – 22-xii-1919) de les Converses filològiques).

Les contribucions d’Albert Pla a l’estudi de la llengua són innegablement valuoses i d’interès, però discrepem de l’ús que, com a responsable lingüístic d’un diari, fa d’aquesta autoritat amb la imposició de les seves opcions, ja escampades pertot, als usos, en cap cas arbitraris, que des de Fabra hem tingut per bons. No es tracta pas de sacralitzar un Fabra intocable ni d’enfrontar opinions, sinó d’assegurar la necessària unanimitat en la consolidació de l’estàndard imprescindible.

 

RT

 

Anuncis
Estàndard
z - Sense categoria

Salutacions


Salutacions! Salutacions?

Tinc més de setanta anys i, fins que es va implantar el correu electrònic –ja en pot fer ben bé trenta– no havia vist mai tanta profusió de «salutacions». Dubto que en el correu convencional, en escrits i cartes, etc., aquesta manifestació d’educació s’hagués expressat amb aquesta fórmula, que, adoptada sobre una tradició no catalana, trobo estranya.

Em demano com se saludaven els nostres pares o avis quan, amb una ploma i un paper, havien d’escriure’s o s’explicaven les novetats. Aquí no tinc cap dubte que el terme «salutació» no apareixia en cap cas. Aquest mot es reservava als parlaments, al·locu­cions més o menys solemnes, etc., en què algú s’adreçava a algú altre o bé al públic. «Unes paraules de salutació», «La salutació dels organitzadors als convidats», etc.

Com devien acabar, doncs, els escrits espontanis? Puc imaginar que els mots en qüestió eren «Teu / Teva», «Vostre /a», «Records», «Expressions», «Expressions a casa, a la família, etc.», «Adéu», «Adéu-siau», «A reveure» «Fins aviat»… i poca cosa més. Un examen de correspondències epistolars ajudaria a aclarir-ho.

D’on surten, doncs, les «salutacions» avui assegurades en tota mena d’escrits, electrònics o sobre paper, familiars, administratius o protocol·laris? No és gens difícil de respondre-s’ho: «salutacions» és l’equivalent literal i exacte de «saludos», que en espanyol és una manera convencional de tancar un escrit, de dir «ja he acabat», sense dir explícitament «adéu».

No crec que «salutació» tingui en català més camp a cobrir que el del simple substantiu. El diccionari acadèmic no li reconeix pas el valor d’una interjecció com és el cas d’un «adéu». La salutació és allò amb què iniciem un parlament públic, no pas una fórmula de cordialitat.

Com a final d’un escrit, aquestes «salutacions» em tornen el regust de la substitució lingüística que ens és característica i que ens hauria de ser motiu de reflexió i potser de vergonya.

Tot i l’exemple «Enviar les seves salutacions a algú», que ja trobem al diccionari Fabra –reproduït així mateix al Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans–, en el qual, però, no s’intueix el valor interjectiu donat avui a aquest mot, l’ús d’aquest terme no deixa de trair una submissió tàcita a l’esquema veí. Potser aquestes «salutacions» finals no són una gran aberració, però sí un signe sospitós d’indolència.

Potser en una situació idèntica, els mots finals en un escrit que demani expressar una certa afinitat personal serien els que he volgut creure propis de la tradició: «Vostre /a», «Teu / Teva», «Records», «Adéu», «A reveure», «Fins aviat». Sense cap grau de confiança, però sí de formalitat, un escrit es pot tancar amb uns perfectes i, si voleu lacònics, «Atentament», «Cordialment». «Una salutació cordial»?

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

Traduccions


volant-Clínic.ret

El document reproduït és un avís de l’Hospital Clínic de Barcelona en versió bilingüe, català – castellà. Només n’incloc la part en llengua catalana.

Tractant-se d’un document en doble versió, s’hauria pogut considerar la possibilitat de limitar cada enunciat a la part de la llengua corresponent, de manera que la part en català inclogués solament el títol en català, “Volant de cita”, i el “Volante de cita” s’hagués reservat a l’espai en llengua castellana.

En la part de referències (columna esquerra), observem que, amb un estil telegràfic, s’omet la preposició “de” en “Nom del facultatiu”, però no en “Tipus de visita”, “Número d’història” i “Número de registre”.

En el “Tipus de visita”, el manteniment de “nueva” delata que s’ha partit d’un model concebut en castellà.

És sobretot el breu apartat de comentaris el que justifica aquesta nota crítica. A part que s’ha oblidat l’accent en la forma verbal “és”, és desgraciadament proverbial en els documents administratius la incoherència en l’ús les formes de tractament donades al destinatari, “vós” i “vostè”.

Com que es parteix d’un model no pensat en català (recordem el “nueva” corresponent al “Tipus de visita”), l’instint demanava al traductor d’introduir alguna marca específicament catalana i, amb bon criteri, aquest traductor recorda la preferència de la segona personal del plural per al tractament d’un interlocutor desconegut (singular o plural), forma recomanada, la més clara i la que desfà tot equívoc. La forma verbal “identifiqueu” és certament la més adequada en aquest cas.

Però la traducció és una traducció poc més que mecànica, i a partir d’aquest punt les formes verbals o pronominals equivalents no són més que una calca de les formes del castellà:

  • on “té” concertada la cita.
  • “Li” preguem que “es presenti”…
  • Si “vostè” “ha” de sol·licitar…
  • “li” agrairem que “es posi”…
  • “li” donarem resposta.
  • “pot” trucar…

És trist constatar que un document en català emès per una entitat catalana no és més que una traducció, una traducció deficient. És igualment cert que, en documents de versió doble o múltiple, la traducció és necessària, es parteixi de la llengua que es parteixi. Però això no justifica el servilisme que en general es detecta.

El camí per oferir documents plenament adequats a una llengua és treballar amb bons redactors o traductors i no ometre en cap cas la revisió d’un corrector.

És sabut que la solució més barata són els sistemes automàtics de traducció. La realitat ho demostra, com en el cas present. Aquesta solució barata exigeix la revisió d’un corrector amb competència. Ara bé: la solució ideal no és la traducció. sinó la concepció del text en la llengua en què ha de ser llegit. Una traducció, adequada en tot a una altra llengua, no es pot confiar més que a un bon traductor. I el paper del corrector és sempre inexcusable.

Dit això, quan els organismes oficials, les empreses, entitats, etc., demanen les dades personals als clients i usuaris, no podrien demanar-los també en quina llengua volen rebre els anuncis, avisos i comunicacions? El cost i l’esforç serien mínims, i no cal parlar de la satisfacció del client ni del possible estalvi que aquesta mesura de racionalitat comportaria als emissors de la documentació.

 

 

RT

Estàndard
Interferència

Prop, proper, apropar


Em deixareu passar, que baixo a la propera? Em deixareu passar, que baixo a la pròxima? Em deixareu passar, que baixo a la parada següent / que ve / a l’altra (parada)?
Fins a la propera! Fins aviat! / Fins a una altra! / A reveure!
Properament obrirem una altra botiga. Aviat obrirem una altra botiga.
Si ells no vénen, ens aproparem (o acostarem) a casa seva. Si ells no vénen, ens arribarem a casa seva.
S’apropa Nadal. S’acosta Nadal.
Si us apropeu al foc, us podeu cremar. Si us acosteu al foc, us podeu cremar.
Entre ells dos hi ha hagut un cert apropament. Entre ells dos hi ha hagut un cert acostament / una certa aproximació.
El proper estiu no podré fer vacances. L’estiu vinent no podré fer vacances.

Tot just entrats en el que vam conèixer per «normalització lingüística», vaig constatar amb sorpresa la força amb què es propalaven certes novetats que fins llavors havien dormit el son dels diccionaris.

En la correcció d’un llibre escolar que em va encarregar l’editorial Teide a final dels anys setanta o començament dels vuitanta, algun dels autors (tots llicenciats en pedagogia) proposava un exercici pràctic en què els alumnes havien de ser convidats a «visitar i conèixer la propania». El text, és clar, es referia al rodal, la rodalia o les immediacions (la cercanía) del lloc de l’excursió escolar suggerida.

En la prova oral d’un examen de la Junta Permanent de Català per a no catalanoparlants, per facilitar la conversa, vaig demanar a una aspirant que em parlés de les coses en què solia ocupar els dies de festa. Em va respondre amb diferents activitats, una de les quals era «dinar amb la família propana» ( la familia cercana, no cal dir-ho).

Comprovo ara, al cap de tants anys, si de la tal «propania» n’hi ha rastres a internet, i veig que efectivament la cadena generativa «prop», «proper», «apropar» en genera sense angúnia:

«La propania de les regions marítimes no passa dessapercebuda als habitants d’aquest poblet, que comparteixen inquietuts i beneficis dels productes autòctons. La bona cuina és un clar eixemple

«Ha plogut força des de llavors, però és aquí on comença la passió per un sector, amb la transmissió de tu a tu, amb la propania, amb la complicitat dels que en saben i dels que volem aprendre.»

La veritat és que, fins ara que m’hi fixo, no havia tornat a ensopegar mai més amb aquests dos invents, «propania» i «propà -ana», però parlant de «proper» i «apropar», he recordat més d’una vegada aquests dos casos eloqüents de la servitud que ens hem empassat en el català que ara es parla. El mal és que, havent donat carta de naturalesa a un mot no inventariat abans de 1893 (v. DCVB), el sistema català, diferent de l’espanyol, tendeix a fondre’s en la vaguetat del record. És del tot normal que Joan Pous i Massaveu engendrés el «proper» a partir de la pròpia intuïció o fins que el sentís en alguna conversa. I és natural que «creés» un adjectiu. El que potser no és tan normal és que aquest intrús hagi condemnat a mort un sistema coherent en ell mateix però diferent del que avui es va estenent i penetra  amb força  en tots els camps.

Això mateix podem dir de «apropar», que el mateix DCVB atribueix en primer lloc a Miquel dels Sants Oliver, devers la primera dècada del s. XIX. Si «proper» ha fructificat admirablement, «apropar» hi comparteix la franca germanor expansiva. Entre el més joves de 40 o 45 anys, pocs n’hi ha que no tinguin aquest adjectiu i el seu verb entre el vocabulari quotidià, però probablement no ho deuen al patrimoni lingüístic familiar, sinó a la feina de l’escola, als llibres de text o al periodisme.

Llegeixo en un titular del diari El Punt-Avui del 2 de juny 2013: «Navarro troba que el model d’estat de Duran és més proper al seu que el de CDC». En el que jo entenia per català oral normal, «cercano» no té altre equivalent exacte i en un sol mot que «pròxim». Però tinc per igualment cert que el sentit de «pròxim», que no és realment un adjectiu dels més freqüents en la llengua parlada, s’hauria resolt espontàniament amb una altra fórmula, que en l’exemple anterior hauria pogut ser «Navarro troba que el model d’estat de Duran és més a prop del seu que el de CDC».

«Viuen en un carrer proper a l’ajuntament» hauria estat, amb «proper» una frase poc natural, que qualsevol parlant hauria expressat dient: «Viuen en un carrer de prop de l’ajuntament» o «Viuen en un carrer a prop de l’ajuntament» o, encara, amb la més simple, «Viuen en un carrer prop de l’ajuntament».

Que la idea de «posar a menor distància» hagi estat tradicionalment expressada amb «acostar», amb una història documentada des de Llull, segons el mateix DCVB, no sembla pesar en l’espontaneïtat —en la inconsciència natural— dels parlants. El fil s’ha trencat i, per refer-lo, caldria un pas per reconstruir aquella consciència.

En un article a l’Ara (15/11/2012), Albert Pla Nualart sosté amb raó que «proper» ha desplaçat el més clàssic i natural «pròxim». I afirma amb encert que és un cas d’interferència. M’interessa subratllar que aquesta interferència es produeix sobretot per la ingènua via d’haver adoptat «proper» volent-nos allunyar de l’espanyol, al qual atribuïm la semblança entre «pròxim» i «próximo»; però amb aquest recurs pueril ens hi encadenem i quedem aferrats a la cadena que aquella llengua crea a partir de «cerca», amb «cercano» i «acercar». La defensa de «pròxim», però, no ens hauria de fer perdre de vista el que ja he indicat com a fórmules amb tota certesa més espontànies, almenys en els registres no acadèmics: «de prop», «a prop», «prop».

Si «l’ànima de la llengua és sintàctica i no pas lèxica», en paraules de Pla Nualart, una prova que sembla confirmar la dubtosa legitimitat de «proper» és la preposició «a» amb què és combinat aquest adjectiu, allà on «prop» demana «de».

Deixant a part «apropar», el problema de fons és que hem adoptat un sistema que es basa en l’adjectiu, «proper», i que ens porta a ignorar les solucions que tenia el català per expressar la idea de proximitat o immediatesa. «Proper» ens fa creure que, amb una solució més catalanesca (de fet, simplement més exòtica o rara, més allunyada de la realitat), ens estalviem  un «pròxim» que, tanmateix, portaria a un resultat idèntic, perquè tan poc genuí o natural seria «Vindrem la propera setmana» com «Vindrem la pròxima setmana», allà on tothom hauria dit «Vindrem la setmana entrant, la setmana vinent o la setmana que ve».

A les consideracions anteriors encara se’n pot afegir una altra, referida tant a «acostar» com a «apropar». Si bé la Real Academia Española no consigna expressament cap accepció que equivalgui a la que dóna a «llegarse» (15. prnl. Ir a un sitio determinado que esté cercano), aquest ús és quotidià en tots els medis i mitjans: «Me acercaré a tu casa a dejar los paquetes» i, evidentment, si ho és en espanyol, ho és en català.

Que «acercar» sigui usat amb aquest valor no justifica que en català sigui legítim de dir «M’acostaré a casa teva a deixar els paquets». Hem tornat a caure en una interferència crua que ja sembla haver rebut el baptisme de l’ús general, en detriment de «M’arribaré…». Si ens «acostar-se» és «passar a prop», ja veiem que  aquest «passar a prop» no parla pas d’arribar.

RT

.

~ ~ ~ ~

Gràcies a Eugeni S. Reig, que els ha divulgats en el butlletí InfoMigjorn, reprodueixo a continuació alguns articles de publicació recent que remarquen aquesta ja vella història.

Article publicat en el diari Levante-EMV el 6 de maig del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/05/06/acostar-i-apropar/804582.html

Acostar i apropar

J. Leonardo Giménez

El nostre verb “acostar” té el seu homònim en castellà, quant a pronúncia i a escriptura, però són de significats totalment diferents. El nostrat representa “aproximar, posar a prop, arrimar, apropar (alguna cosa, algú)”, també amb les seues formes pronominals, mentres que el castellà té el sentit de “gitar, gitar-se” per a dormir o per a altres menesters en què cal estar ben desperts (i despertes). Ocorre, pel que fa a la forma, com en “llevar” o “colgar” (de significats ben dispars en les dues llengües), però en este cas no hi ha interferència (com n’hi ha en colgar). El que sí que passa és que en el valencià de llibre el verb “acostar” es veu arraconat pel sinònim “apropar” i el pronominal “apropar-se”, “el qual és absent del valencià tradicional i del balear”, com assenyala el professor Abelard Saragossà en l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví .
Però, igual que succeïx amb tants mots i expressions preferents del model que Quim Monzó anomena “postnoucentista”, apropar no s’ha integrat en la parla quotidiana i natural de la majoria dels que tenim el valencià com a primera llengua.
És curiós que vocables i formes que semblen calcs del castellà, com ara creuar i l’esmentat apropar, aconseguixen desplaçar, en la llengua escrita (i oral, però llegida), les formes tradicionals equivalents travessar, acostar, respectivament, i altres. També s’hi bandeja, sovint, arrimar, arrimar-se, un altre verb que deu sentir-se deprimit davant del llibresc apropar.
Però més curiós encara és que la promoció d’eixes formes, tan pròximes al castellà, no provinguen directament de la interferència d’este, sinó d’institucions i autoritats lingüístiques per a les quals la divergència i la separació del castellà, sovint, és una professió de fe i un senyal d’identitat, com passa amb el pobre “lo”, tan valencià i tan català ell, però condemnat a les tenebres dels barbarismes i de la incorrecció, a pesar d’estar en la boca de tots els parlants d’este idioma, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

* * *

Sobre el verb apropar
Pere Ortís

És un verb catalaníssim, però potser que amb ell en fem un gra massa. I voldria fer-hi una consideració. Com aquell qui diu, l’hem adoptat en exclusiva i el fem anar a tot estrop, en la conversa col•loquial, en l’escriptura, en el discurs, en detriment d’altres verbs molt expressius, sinònims seus i que pràcticament arraconem, perquè es perdin. És un fenomen que veiem molt repetit, en instàncies semblants, i que és producte directe del cruixement que ha sofert la llengua catalana sota quaranta anys de persecució militar acérrima i sota una trentena de persecució sota la democràcia, també acèrrima. El mal que li han fet ha estat ample, profund i de vegades revesteix característiques subtils que tan sols l’expert en llengua detecta.

L’arrel del verb apropar és clara, l’adverbi prop. Utilitzem-lo, doncs, però no el deixem sol, que la nostra llengua és magnánima i rica com una dama profusament enjoiada, però sense que arribi al barroquisme, i és just que l’honorem utilitzant-li tot allò que ens ofereix. Amb el mateix sentit que apropar, en català tenim acostar, atansar, arrambar –aquest a l’Urgell el transformem en arramblar, segur que sota el bell influx de rambla−, aproximar, atracar, arrimar –i al Segrià encara t’hi dirien arronsar, que no n’és sinònim en tota la línea, però l’utilitzen en el sentit mateix d’atansar, i en algún altre sentit, com és ara el d’encongir o d’encongir-se, d’arrufar-se. Hi vaig sentir un nebot que deia al seu germà: Vés-hi, però tan arronsat a la paret com puguis.

Aquests exclusivismes que creem són resultat directe de la ignorància de la llengua. Per la forta i abusiva pressió del castellà, els nostres mots autèntics són bandejats de l’ús quotidià i substituïts per altres de manllevats. Aquest mal arriba fins a fer-nos pensar en castellà el català que parlem. Això ho veiem al carrer, a les teretúlies de ràdio i televisió i en alguns locutors dels nostres mitjans, en aquells que passaren a locutors sense l’apropiat coneixement de la nostra llengua. I aleshores s’esdevé això, que els interessats s’arrapen a una expressió o a un mot sol que saben que són bons, i deixen de banda els altres, per manca de pràctica ben ambientada en el medi propi i sa de la llengua, amb el subsegüent empobriment d’ella mateixa.

I en presento un parell d’exemples per a il•lustrar-ho. Els locutors, en general, per a indicar que un equip n‘ha estovat un altre, han adoptat en exclusiva la paraula “golejada”, evidentment que pitjada dintre el català per la força del castellà goleada, i envien inconscientment als prestatges dels diccionaris expressions tan belles, i tan utilitzades abans arreu arreu, com ha clavat pana; quatre a zero, quina pana!; el Bilbao ha estovat l’Hèrcules; l’Espanyol ha apallissat el Múrcia. I quan els proposen aquestes alternatives tan enriquidores, als interessats els fa l’efecte que els proposen d’incorporar al seu llenguatge un mot que diuen en una altra galàxia, per allò que ells no l’han sentit mai. No val la pena que es fiïn una mica d’aquells que ho saben?

O veieu que s’ha esdevingut amb l’expressió “què et passa?”, la qual ha fet exclusiva el castellà ¿Qué te pasa? Abans dèiem: Què tens? I ara què t’agafa? I quan l’interlocutor es queixava de greuges imaginaris: Què t’empatolles?

Que també s’ha esdevingut amb “para!”, que nens i nois no en saben dir d’altra, imposada pel castellá ¡Para! Mentre abans dèiem molt més Atura’t!
La nostra llengua està mutilada molt seriosament per la campanya radical que ha rebut contra seu. La tenim empobrida, desfigurada, infiltrada de paràsits perillosíssims i infiltrats amb gran malícia, la tenim greument malalta. I tan rica com és! Estimem-la, defensem-la, entronitzem-la on li pertoca ser reina. Netegem i enriquim la llengua catalana, estudiant-la i explorant-la. És un deure cívic, que si complíem, en reportaríem un benefici cultural immens. La nostra llengua és magnánima, vella i bella, riquíssima. És heroína per la intriga arrasadora que ha sofert de part dels bàrbars. Fem per retornar-li el lloc que li pertoca a casa nostra. Onsevulla que sigui parlada.

* * *

Article publicat en el diari ARA dijous 15 de novembre del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/proper-acosta-al-castella_0_811118921.html

UN TAST DE CATALÀ
Com ‘proper’ acosta al castellà
Albert Pla Nualart
Un fenomen interessant que podem detectar en la mostra de català que ara s’escriu que són els programes electorals, és el gran avanç de proper en detriment de pròxim. Es dóna en tots els partits i es concreta en uns nou propers per cada pròxim .
No deixa de ser un cas d’interferència: només el motiva fer-ho diferent del castellà. L’usuari no fa la tria fent-se les preguntes lògiques: què dic?, què deien els pares i els avis?, què escrivien els clàssics?, què diuen els diccionaris?, què és més genuí?
Si se les fes, totes les respostes el decantarien a preferir pròxim, que era i és -almenys en llengua oral- la forma més utilitzada i la més antiga. Pròxim està documentat el 1599 i proper no es troba fins al 1880.
És un exemple més d’una creixent tendència que fa estralls: són moltes les formes i estructures en què la forma més viva i genuïna va sent bandejada per una de més postissa i marginal pel simple fet que la segona sona més diferent de l’equivalent castellà.
Però el pitjor no és això: el pitjor és que armats de mots més catalans ja creiem tenir llicència per calcar la sintaxi castellana, ignorant que l’ànima de la llengua és sintàctica i no pas lèxica.
Calquem el castellà quan diem “Gira al proper carrer”, “Quedem el proper dijous”, “La propera nit sortirem” o “Té el metro molt proper” en lloc de, per exemple, “Gira al primer carrer”, “Quedem dijous que ve”, “Aquesta nit sortirem” o “Té el metro molt a prop”.
Per salvar la identitat de la llengua val més que preferim sempre el que diem amb naturalitat, i sabem utilitzar, perquè els mots més catalans acaben servint de salconduit als pitjors calcs.

* * *

Apropar (-se), acostar (-se)

Salvador Pardo

Apropar (-se), apropament són castellanismes mentals recents (1890) formats a partir de l’adverbi prop per paral•lelisme amb el castellà “acercar-se” i “cerca”.
Nosaltres sempre hem dit (fa més de sis segles) acostar (-se): acosta el vi.

Acostar regix la preposició a (acostar-s’hi), i pot conviure pacíficament amb anar (vés a l’estanc), arribar-s’hi (arriba’t a cal notari), passar (passa pel despatx), fer cap a (fes cap a la botiga), i altres verbs depenent dels contexts: aproximar, ranejar, vorejar, atracar, arrimar, atansar, arrambar, etc.

Com era de preveure, l’expansió de apropar ha arrossegat l’adjectiu proper, que reproduïx el cas ara amb l’adjectiu pròxim.

Els valencians fem servir pròxim i no proper. Hom ha intentat d’especialitzar-ne els usos, dient que proper és locatiu i pròxim temporal o d’ordre lògic, però l’ús espontani de la llengua no avala aquesta hipòtesi, si més no en el nostre dialecte. A més, la llengua tira al dret, no es deixa encarcarar i fornix solucions més naturals: gireu a la primera cantonada; ens veurem dimarts vinent, heu de presentar el treball el mes entrant; fixeu-vos en l’apartat següent; una altra vegada demana xulles; dormien en un hotel a prop; ho farem la setmana que ve, i altres possibilitats, com és ara estar a un pas de, a tocar de, a frec de, etc.

I sovint se’n pot prescindir: aquesta mitjanit hi haurà un eclipsi de lluna; el termini acaba el 30 de setembre.

Finalment, cal dir que el substantiu corresponent a pròxim és proïsme: no cobejaràs la muller del proïsme.

* * *

Publicat en totmataro.cat dijous 29 de novembre del 2012
http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=98472&Itemid=107

Publicat en els periòdics de l’Associació Premsa Gratuïta i Mitjans i Digitals de Catalunya la setmana del 3 al 9 de desembre del 2012

Deixeu que els nens s’apropin a mi

Pau Vidal

Comparteixo el parer dels qui es queixen que en aquest país hi ha masses premis literaris: com que n’hi ha que no es poden declarar deserts, circulen molts premiats d’una qualitat literària discutible. Dit això, a mi aquests premis em són molt útils. Més ben dit, el fet de ser-ne membre del jurat. De dos, concretament.

Un és dels anomenats locals i s’hi presenten autors novells, gairebé sempre inèdits (molts ho seran per sempre). L’altre, d’abast nacional, s’adreça a menors de 35 anys i la majòria dels aspirants tampoc han publicat mai, si més no en el circuit editorial convencional. Per què em són útils? Perquè em proporcionen un retrat de primera mà de l’estat de la llengua en un sector d’usuaris especialment sensible al fet lingüístic (se suposa, atès que aspiren a ser escriptors) però encara no encotillats per un estil literari definit. Per a un filòleg, doncs, una franja d’estudi molt interessant.

I un aspecte en què coincideixen els originals de tots dos certàmens es podria enunciar així: com més fluix és el material, més receptiu a les modes lèxiques. Dit d’una altra manera: com menys veu personal té l’autor, amb més freqüència apareixen els tics del moment al seu text. Jo vaig detectar que el verb escoltar començava a suplantar sentir ja fa uns quants anys, gràcies precisament a aquests originals (que, insisteixo, teòricament són obra de gent amb oïda per a la llengua).

Doncs bé, la moda d’enguany és el verb apropar-se. Per comptes d’acostar-se als llocs, la gent s’hi apropa; en lloc d’acostar-se al capdamunt de la classificació, els equips s’hi apropen, igual que s’apropen el Nadal i les rebaixes. I a més ho escriuen sense mala consciència, perquè saben (o els ho diu el corrector automàtic) que el terme és correcte i surt al diccionari; el que segurament ignoren és que és un mot format a imitació del castellà (si de cerca, acercarse, doncs de prop apropar-se, no?) i que acostar-se està documentat des de fa ni més ni menys que sis segles abans.

La substitució (completament innecessària, no cal dir-ho) no és nova: va començar fa temps, als teclats de funcionaris mediocres, periodistes mal formats i mestres sense sentit de la llengua. Però que hagi arribat a les plomes de gent que escriu significa que es consolida, tal com ha passat amb de nou (per altra vegada), devorar llibres (per cruspir o empassar), conèixer el rival (per saber) i tants i tants altres detritus esbombats pel burocratès. Això sí, els bons escriptors (almenys els dos guanyadors dels premis), que solen ser bons lectors, no hi han sucumbit.

* * *

Publicat a
•    El Punt Avui. Comarques Gironines 08-01-2013 Pàgina 26
•    El Punt Avui. Edició Nacional 08-01-2013 Pàgina 2
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/608234-acariciar.html

Acariciar

Isabel-Clara Simó
Hi ha diverses maneres d’entendre per què el català està poc enllustrat, poc depurat. La més important, és clar, és el desús oficial a què la llengua va ser sotmesa. Però també cal tenir present el préstec de la llengua veïna, un préstec que, en circumstàncies normals, no seria tan abusiu. Però també el provincianisme i l’autoodi, que fan del català una llengua bastarda. Llegiu sisplau el divertit i il•lustratiu diccionari de Pau Vidal, El catanyol es cura, del qual, sens dubte, s’aprèn moltíssim.
Però hi ha un altre ressort per fer de la nostra una llengua subsidiària: la separació entre la llengua oral i la llengua escrita, fenomen pel qual passen aquelles llengües que han estat proscrites de l’oficialitat i arraconades a l’únic ús oral, i per tant, més o menys folklòric.
El lingüista valencià Eugeni S. Reig, que tants motius ens ha donat per pensar i aprendre, em parla del mot apropar, meravellat que hagi substituït, sistemàticament, altres mots tan legítims i més populars com atansar, arrambar, aproximar, arrimar i, sobretot, acostar. És una observació valuosa i que jo mateixa he aplicat a altres mots, com ara acaronar, que substitueix sempre els molt més vius verbs acariciar i amanyagar. O fixeu-vos en el mot prou, que ha estat apartat pel periodisme radiofònic i televisiu per suficient. No es tracta, com deia, d’un mer castellanisme (que de vegades també), sinó de l’afany de trobar mots que fugin de la “vulgaritat”, és a dir, mots que no han estat reblats per l’èpica, la lírica o la dramàtica, és a dir, per la llengua escrita.
Us he de dir, a tall de sinceritat, que prefereixo mil vegades un català descurat que no un català absent. Un català descurat té adobador; un català descartat priva els parlants de la brillantor, l’ofici, la flexibilitat i la riquesa amb què d’una manera o una altra manifestem emocions, descrivim el món o convencem els altres.
En una paraula: ens cal la sinceritat i l’autoconfiança que no ens facin témer mai més que fem el pagès cada cop que parlem en català; és a dir, una malaltia. El remei? Deixar-nos de romanços, i, senzillament, parlar. Ep, si pot ser, amb correcció.

* * *

Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 13 de gener del 2013

‘Acostar’, un verb en perill

Núria Puyuelo

En català, com en qualsevol llengua, hi ha paraules que podríem dir que són moda i d’altres que queden en desús. Els motius poden ser diversos: per la influència dels mitjans de comunicació, per interferències d’altres llengües… Aquest és el cas del verb apropar. En els darrers anys, aquest verb s’ha estès desmesuradament en detriment del verb sinònim acostar, ben genuí, o d’altres amb significat semblant com ara atansar, arrambar, aproximar, atracar i arrimar. Així, és del tot usual trobar titulars com ara “El Sona 9 s’apropa als petits” o “El català continua creixent i s’apropa als 10 milions de parlants”, quan seria menys artificiós dir “El Sona 9 s’acosta als petits” o “El català continua creixent i s’aproxima als 10 milions de parlants”.

A més, el verb apropar, que va arrelar primer en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, es va crear fa poc més d’un segle com a derivat de la preposició prop, imitant la forma castellana acercar, que prové de cerca.

Un altre derivat de prop que s’usa abusivament és proper en detriment de l’adjectiu pròxim. Els parlants en aquest cas fan servir prioritàriament proper perquè pròxim els sona castellà (próximo). De l’adjectiu proper, se n’abusa sobretot en expressions d’espai (“estudia en una escola a prop d’aquí”, millor que “estudia en una escola propera”) i expressions de successió (“una altra vegada m’hi fixaré més”, millor que “la propera vegada m’hi fixaré més”).

Ara bé, en expressions temporals, com ara “la setmana pròxima” o “el mes proper”, és millor evitar tant proper com pròxim i fer servir formes més habituals en català com per exemple “la setmana que ve” o “el mes vinent”.

Sabíeu que…

El verb apropar ha deixat de banda altres verbs ben nostrats com ara acostar, atansar, arrambar, atracar i arrimar, que trobem en els refranys “Qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i “Si tens fred acosta’t a la paret”.

Estàndard
z - Sense categoria

S’acosta Nadal


S’acosta Nadal

—Divagació d’hivern

 

Indiferent i al marge de la vida purament administrativa, arriba un moment de l’any, quan la tardor comença de perdre l’or de les seves coloracions variables, quan, complert el seu cicle, les castanyes i els panellets han passat avall i l’abric ja agraeix la companyia de la bufanda, que trobeu algú que us diu:

—S’acosta Nadal!

La sola pronunciació d’aquesta frase també produeix sovint una resposta més o menys habitual:

—Sona molt català, això de «S’acosta Nadal»!

Si l’afirmació anterior és certa, on és, doncs, el secret d’aquesta simple frase? Què s’hi amaga? De fet, composta com és d’un verb i un nom, no sembla poder contenir gaire misteri.

En primer lloc, hi veiem un ús tan correcte i genuí com normal del verb “acostar”, que en el Diccionari castellà – català (Enciclopèdia Catalana – Diputació de Barcelona, 1985-1989) ocupa el primer lloc en la llista d’equivalents del castellà “acercar”:

acercar: acostar, atansar, apropar, aproximar

Allò que fa que “acostar” ens soni “tan català” és probablement que aquest verb no té directament res a veure amb el seu equivalent castellà “acercar”, format sobre l’adverbi “cerca” (català “prop”), ni tampoc amb el francès “approcher”, per parlar només de les llengües més pròximes. Es tracta, doncs, d’una forma genuïnament catalana.

D’altra banda, tot i pertànyer al parlar de cada dia, “acostar” es veu avui notòriament desplaçat per un altre verb, “apropar”, de tradició i arrelament molt més curt i, com veurem, això també reforça el fort caràcter de “acostar”.

Sobre “apropar”, sinònim de “acostar”, el primer testimoni documental és decididament més modern (1889) que el de “acostar” (1250). Afegim-hi que “apropar” era territorialment exclusiu de la Cerdanya i petites zones contigües.

L’èxit de “apropar” en oposició al clàssic “acostar” es pot explicar probablement a partir dels dos fets següents:

  1. “Apropar” respon, com el castellà “acercar”, a un sistema de derivació que “acostar” no ha produït. En efecte, així com “acercar” deriva de “cerca”, també “apropar” es format a partir de “prop”. De la mateixa manera, sobre “prop” s’ha generat “proper”; com, en castellà, de “cerca” ha derivat “cercano”. Per ara, en català aquesta cadena no ha anat oficialment més endavant, si bé podem donar testimoni d’haver sentit o llegit les formes “propà” i “propania”, la primera en concurrència amb “proper” (seguint el model de derivació de “cercano”), i la segona en un calc indiscutible de “cercanía”.

Al costat dels fets anteriors observem que els diccionaris són unànimes a definir “apropar” amb un simple “acostar”, i proper”, amb “pròxim”. A part això, cap dels diccionaris de més ús no inclou l’adverbi de temps “properament” –avui relativament usual–, no pas perquè sigui mal format, sinó per manca de tradició.

  1. El segon factor que pot explicar l’expansió de “apropar” és la simple novetat: com que no constituïa un element del vocabulari tradicional, “apropar” pot haver estat objecte de predilecció a causa de ser un mot innovador i, per tant, “de més impacte”. Però gosem assegurar que això no el fa millor que “acostar”.

 

Fetes aquestes observacions sobre “acostar”, fixem-nos en l’altre element de la frase: el nom “Nadal”.

Quan diem “S’acosta Nadal”, observem que per introduir aquest nom no necessitem pas l’article determinat: la frase amb què començàvem i que era objecte d’admiració no deia, en efecte “S’acosta el Nadal”. I no és pas que “Nadal” no admeti l’article; però, amb valor adverbial, certs noms dels que designen les grans diades de l’any funcionen sovint sense l’auxili d’aquest element. Així diem “El Corpus sempre s’escau en dijous”, “Aquest any el Nadal és un dilluns”, “Vindran per la Pasqua”.

“Nadal”, encara, és un dels mots que el castellà pluralitza amb facilitat per referir-se a un de sol (“Le deseamos unas felices Navidades”), allà on el català, no tan magnànim a crear plurals inexpressius, no coneix aquest ús del plural i en té prou de dir “Us desitgem un bon Nadal”.

 

Un bon Nadal i un feliç any nou és el que desitgem a tothom que hagi tingut la bona voluntat d’arribar fins aquí.

————————————
(Originalment publicat a la intranet de la Diputació de Barcelona, el 20 de desembre del 2001 i ara reproduït com a complement de «Us agrada “el Nadal”?» de Jordi Badia i Pujol.)

Estàndard
z - Sense categoria

Més sobre ‘menys’


En una nota anterior que vam titular “Menys recolzar“, vam veure que, fa prop de cent anys, Fabra ja preveia la facilitat amb què triomfaria l’adverbi “menys” i la mateixa facilitat amb què es podia incórrer en errors quan es tracta d’expressar els valors que l’espanyol formula amb amb el verb “apoyar”.

Sense afany d’exhaustivitat, vam suggerir unes quantes solucions possibles als usos il·legítims de “recolzar”, però no vam insistir com hauria convingut en les alternatives a “menys”.  En el seu blog “El clot de les ànimes“, Jordi Badia i Pujol ens ha facilitat la feina en aquest aspecte i, naturalment, parteix d’un fet que també exposàvem: l’absència de “menys” en el vocabulari dels nostres pares, avis i besavis.

La tesi d’aquell article és que amb “menys” hem arraconat tot de solucions i formes concurrents que, en temps del “menys” absent, eren naturals en el parlar.

 

Estàndard
z - Sense categoria

La vela i l’envelat


 

 

VelaZuricTerrassa del bar Zuric, a la plaça de Catalunya de Barcelona, protegida per una vela

 

CarroVelaCom a veles més conegudes tenim les dels vaixells, les dels antics velers i de les encara actuals barques de vela. Però una vela és també un tros de lona o tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai, com ara les de les botigues, que resguarden l’aparador, les dels bars que treuen taules i cadires al carrer, i les avui tan usuals als jardins i als terrats par­ticulars, on ombregen seients i gronxadors. (Els carros de vela, que tenien una silueta tan ele­gant, ja gairebé han desaparegut del tot.)  De les veles d’aquesta mena, avui molta gent s’ha avesat a dir-ne «toldos». No cal escar­rassar-se gaire a demostrar l’absoluta incorrecció d’aquesta paraula, però sí a posar-la en relleu insistentment per tal de mirar d’eliminar-la.

EnvelatDesprés, cal parlar dels envelats, dels típics envelats de festa major, avui en franca decadència. També algú ha descendit a dir-ne «entoldats», malgrat la tradició de la paraula envelat, tan viva i tan popular. Se’ns ha objectat algun cop que ac­tu­al­ment hi ha envelats descoberts, sense vela, i que per això ja no se’n pot dir envelats. Si l’argument fos vàlid, és evident que tampoc no se’n podria dir «en­toldats». Però l’argument no és vàlid. Res no priva que una deter­minada cosa, que deu el nom a una de les seves característiques (forma, procedència, matèria amb què és feta, etcètera), mantingui aquest nom encara que aquesta característica canviï o desaparegui.

 

 

Albert Jané

Avui, 1976

dins El llenguatge. Problemes i aspectes d’avui (Barcelona: Edhasa, 1977)

Estàndard