z - Sense categoria

S’acosta Nadal


S’acosta Nadal

—Divagació d’hivern

 

Indiferent i al marge de la vida purament administrativa, arriba un moment de l’any, quan la tardor comença de perdre l’or de les seves coloracions variables, quan, complert el seu cicle, les castanyes i els panellets han passat avall i l’abric ja agraeix la companyia de la bufanda, que trobeu algú que us diu:

—S’acosta Nadal!

La sola pronunciació d’aquesta frase també produeix sovint una resposta més o menys habitual:

—Sona molt català, això de «S’acosta Nadal»!

Si l’afirmació anterior és certa, on és, doncs, el secret d’aquesta simple frase? Què s’hi amaga? De fet, composta com és d’un verb i un nom, no sembla poder contenir gaire misteri.

En primer lloc, hi veiem un ús tan correcte i genuí com normal del verb “acostar”, que en el Diccionari castellà – català (Enciclopèdia Catalana – Diputació de Barcelona, 1985-1989) ocupa el primer lloc en la llista d’equivalents del castellà “acercar”:

acercar: acostar, atansar, apropar, aproximar

Allò que fa que “acostar” ens soni “tan català” és probablement que aquest verb no té directament res a veure amb el seu equivalent castellà “acercar”, format sobre l’adverbi “cerca” (català “prop”), ni tampoc amb el francès “approcher”, per parlar només de les llengües més pròximes. Es tracta, doncs, d’una forma genuïnament catalana.

D’altra banda, tot i pertànyer al parlar de cada dia, “acostar” es veu avui notòriament desplaçat per un altre verb, “apropar”, de tradició i arrelament molt més curt i, com veurem, això també reforça el fort caràcter de “acostar”.

Sobre “apropar”, sinònim de “acostar”, el primer testimoni documental és decididament més modern (1889) que el de “acostar” (1250). Afegim-hi que “apropar” era territorialment exclusiu de la Cerdanya i petites zones contigües.

L’èxit de “apropar” en oposició al clàssic “acostar” es pot explicar probablement a partir dels dos fets següents:

  1. “Apropar” respon, com el castellà “acercar”, a un sistema de derivació que “acostar” no ha produït. En efecte, així com “acercar” deriva de “cerca”, també “apropar” es format a partir de “prop”. De la mateixa manera, sobre “prop” s’ha generat “proper”; com, en castellà, de “cerca” ha derivat “cercano”. Per ara, en català aquesta cadena no ha anat oficialment més endavant, si bé podem donar testimoni d’haver sentit o llegit les formes “propà” i “propania”, la primera en concurrència amb “proper” (seguint el model de derivació de “cercano”), i la segona en un calc indiscutible de “cercanía”.

Al costat dels fets anteriors observem que els diccionaris són unànimes a definir “apropar” amb un simple “acostar”, i proper”, amb “pròxim”. A part això, cap dels diccionaris de més ús no inclou l’adverbi de temps “properament” –avui relativament usual–, no pas perquè sigui mal format, sinó per manca de tradició.

  1. El segon factor que pot explicar l’expansió de “apropar” és la simple novetat: com que no constituïa un element del vocabulari tradicional, “apropar” pot haver estat objecte de predilecció a causa de ser un mot innovador i, per tant, “de més impacte”. Però gosem assegurar que això no el fa millor que “acostar”.

 

Fetes aquestes observacions sobre “acostar”, fixem-nos en l’altre element de la frase: el nom “Nadal”.

Quan diem “S’acosta Nadal”, observem que per introduir aquest nom no necessitem pas l’article determinat: la frase amb què començàvem i que era objecte d’admiració no deia, en efecte “S’acosta el Nadal”. I no és pas que “Nadal” no admeti l’article; però, amb valor adverbial, certs noms dels que designen les grans diades de l’any funcionen sovint sense l’auxili d’aquest element. Així diem “El Corpus sempre s’escau en dijous”, “Aquest any el Nadal és un dilluns”, “Vindran per la Pasqua”.

“Nadal”, encara, és un dels mots que el castellà pluralitza amb facilitat per referir-se a un de sol (“Le deseamos unas felices Navidades”), allà on el català, no tan magnànim a crear plurals inexpressius, no coneix aquest ús del plural i en té prou de dir “Us desitgem un bon Nadal”.

 

Un bon Nadal i un feliç any nou és el que desitgem a tothom que hagi tingut la bona voluntat d’arribar fins aquí.

————————————
(Originalment publicat a la intranet de la Diputació de Barcelona, el 20 de desembre del 2001 i ara reproduït com a complement de «Us agrada “el Nadal”?» de Jordi Badia i Pujol.)

Estàndard
z - Sense categoria

Més sobre ‘menys’


En una nota anterior que vam titular “Menys recolzar“, vam veure que, fa prop de cent anys, Fabra ja preveia la facilitat amb què triomfaria l’adverbi “menys” i la mateixa facilitat amb què es podia incórrer en errors quan es tracta d’expressar els valors que l’espanyol formula amb amb el verb “apoyar”.

Sense afany d’exhaustivitat, vam suggerir unes quantes solucions possibles als usos il·legítims de “recolzar”, però no vam insistir com hauria convingut en les alternatives a “menys”.  En el seu blog “El clot de les ànimes“, Jordi Badia i Pujol ens ha facilitat la feina en aquest aspecte i, naturalment, parteix d’un fet que també exposàvem: l’absència de “menys” en el vocabulari dels nostres pares, avis i besavis.

La tesi d’aquell article és que amb “menys” hem arraconat tot de solucions i formes concurrents que, en temps del “menys” absent, eren naturals en el parlar.

 

Estàndard
z - Sense categoria

La vela i l’envelat


 

 

VelaZuricTerrassa del bar Zuric, a la plaça de Catalunya de Barcelona, protegida per una vela

 

CarroVelaCom a veles més conegudes tenim les dels vaixells, les dels antics velers i de les encara actuals barques de vela. Però una vela és també un tros de lona o tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai, com ara les de les botigues, que resguarden l’aparador, les dels bars que treuen taules i cadires al carrer, i les avui tan usuals als jardins i als terrats par­ticulars, on ombregen seients i gronxadors. (Els carros de vela, que tenien una silueta tan ele­gant, ja gairebé han desaparegut del tot.)  De les veles d’aquesta mena, avui molta gent s’ha avesat a dir-ne «toldos». No cal escar­rassar-se gaire a demostrar l’absoluta incorrecció d’aquesta paraula, però sí a posar-la en relleu insistentment per tal de mirar d’eliminar-la.

EnvelatDesprés, cal parlar dels envelats, dels típics envelats de festa major, avui en franca decadència. També algú ha descendit a dir-ne «entoldats», malgrat la tradició de la paraula envelat, tan viva i tan popular. Se’ns ha objectat algun cop que ac­tu­al­ment hi ha envelats descoberts, sense vela, i que per això ja no se’n pot dir envelats. Si l’argument fos vàlid, és evident que tampoc no se’n podria dir «en­toldats». Però l’argument no és vàlid. Res no priva que una deter­minada cosa, que deu el nom a una de les seves característiques (forma, procedència, matèria amb què és feta, etcètera), mantingui aquest nom encara que aquesta característica canviï o desaparegui.

 

 

Albert Jané

Avui, 1976

dins El llenguatge. Problemes i aspectes d’avui (Barcelona: Edhasa, 1977)

Estàndard
z - Sense categoria

Pregó, pregoner


L’al·lusió a les festes de Santa Tecla, de Tarragona, ens recorda una vella qüestió terminològica en què veiem una ombra que persisteix. Si només fos aquest cas, la cosa tindria poca importància; però, per petites que siguin, totes les qüestions mereixen de ser comentades.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear un «pregoner» és 1) el «nunci o encarregat de fer els pregons» o 2) «qui publica en veu alta notícies, idees, doctrines», i «pregó», arrel dels derivats, és un manlleu del castellà, com creu el mateix diccionari amb un discret «segurament».

Topem, com en el cas de la cadena de «apropar» («cerca, acercar, cercano, cercanía» > prop, apropar, proper, propania» —d’aquesta aberració en tenim constància personal), amb la mimesi servil d’una cadena que en castellà ha estat productiva, però que el català resolia amb recursos propis i que, per tant, desconeixia.

Nunci

Nunci

«Nunci», que és el mot que tradicionalment designava el «missatger, herald; encarregat d’anunciar alguna cosa» i també el «funcionari municipal encarregat de fer els pregons» (1), s’ha vist suplantat pel «pregoner» amb el pretext probablement afegit de la tercera accepció que el DCVB reconeix en «nunci»: «ambaixador del Papa prop d’un Estat o príncep», figura protocol·lària que en el llenguatge popular degué tenir una vitalitat escassa.

(1) Quan el DCVB parla de «pregons», incorre de fet en una incongruència. La segona accepció de «crida» en aquest repertori diu: «Acte de cridar o anunciar en veu alta una cosa d’interès general; cast. pregón», explicació que delata l’origen del mot.

 

A «crida», ja ens hi vam referir en un treball antic (Revista de llengua i dret, novembre 1984), on dèiem:

 

[…]

La fórmula crida i cerca, que de fet ja havíem llegit, ens demostra fins a quin punt cal llegir per activa i per passiva o, per dir-ho amb més duresa però també amb més precisió, fins a quin punt la lectura d’un text català ha d’anar acompanyada de la traducció simultània a l’altra llengua oficial. Per què? Perquè una lectura directa dels textos medievals no ens reporta gaire més novetat que la que ens forneixen uns determinats termes caiguts en desús i, en canvi, hi trobem una llengua admirable, normal, llisquent –si bé en bona mesura víctima del llatinisme de l’època. En el cas de crida i cerca, tot i haver-hi passat unes quantes vegades per damunt, no sabíem veure més que una expressió inusual, perfecta, i prou. La referència a l’espanyol ens fa adonar que es tracta del que aquesta llengua expressa amb la fórmula orden de busca y captura. Vegem-ho amb un exemple extret del Diplomatari de l’abadia de la Real de Mallorca, editat per Pau Móra y Lorenzo Andrinal (Palma, 1982), al qual ja es va fer referència en el primer número d’aquesta Revista. El cas referit és de 1340: «…tot hom quil sàpia nel tengués celat ne amagat per qualsevol manera e noi denunciarà a la cort dins ii dies après que la crida e cerque seran fetes, serà encorregut…».

Sembla evident que la fórmula de què fins ara ens hem servit, «ordre de recerca i captura», no és més que una traducció forjada sobre un model predeterminat (l’espanyol). Tenim la possibilitat de reintroduir crida i cerca, però nosaltres des d’aquí només ho suggerim. També ho fem tot advertint que, si adoptàvem aquesta fórmula clàssica, ja no ens caldria recórrer a ordre, vist que la crida ja conté l’ordre. Doncs, aquí el verb ja no serà dictar (per dir dictar ordre de…), sinó fer (fer la crida i la cerca); si de cas, ordenar de fer crida i cerca.

[…]

«Pregonar», igualment suspecte malgrat els diccionaris, hauria hagut de ser amablement oblidat, preferint-hi algun dels equivalents anunciar, cridar, esbombar, divulgar, difondre, trompetejar.

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

U més u – Un més un


 

UmesU-26-6-2016

 

La notícia (diari Ara, 26 de juny 2016) tracta de les eleccions espanyoles. El periodista és un sevillà que escriu des de Madrid. Que ha enviat l’original en castellà, no cal posar-ho en dubte. Per tant, hi ha hagut una traducció, de màquina o, potser, d’un traductor (traductor anònim, perquè les traduccions firmades pel traductor només són les d’articles importants o de llengües de les que alguna vegada s’han considerat “estranyes”).

El traductor o el corrector, però, cauen en el que creiem un error: confondre u i un, un ordinal amb un numeral. Aquest error, escampadíssim i que potser un dia veurem reconegut pel diccionari normatiu, és el que sentim tan sovint, per exemple, quan entrem al forn a comprar el pa: —Aquesta barra, quant val?  —U quinze, en comptes de “un amb quinze, és a dir, un euro amb quinze cèntims.

L’articulista diu: “Si Susana Díaz guanya per més d’un vot el PP a Andalusia i per més d’un escó Units Podem…”. Quin dubte hi ha doncs, que es tracta d’un numeral i no d’un ordinal?

Per simplificar, si reculem mentalment a l’època en què que la moneda corrent no era l’euro sinó la pesseta, mai no hauríem dit “u amb cinc“, sinó de “una amb cinc”, perquè l’ordinal “u” no té flexió de gènere.

Estàndard
z - Sense categoria

Girapeix


Girapeix

El terme girapeix no és certament dels que se senten més sovint a les cuines, desplaçat amb molta probabilitat per escumadora, que suggereix la pèrdua d’un de més genuí, l’esbromadora. De escumadora en trobem il·lustració gràfica a Google, però l’esbromadora hi és escassament representada, i amb  poc encert, gosaríem dir.

Les definicions que ens en donen el DIEC i el DCVB són aquestes:

m. [LC] Giradora per a fer girar el peix que es fregeix.

m. Giradora de la paella

Creiem més encertada la definició del DCVB, perquè, no limitant la funció de l’instrument al maneig del peix que es fregeix, admet que s’usa per a la manipulació de carn, verdures, etc., que coem en una paella, a les quals, però, cal afegir altres funcions, com ara la d’esbromar o escumar

El mateix DCVB localitza el girapeix a la Pobla de Lillet, Bagà, Olot, Olost, Lledó, Sant Joan les Abadesses., Campdevànol, Llofriu, Pineda, Manresa, Canet de Mar, Sabadell, Vilafranca del Penedès., Santa Coloma de Queralt i Montblanc. Aquesta sola extensió geogràfica ja ens diu que no es tracta d’una simple variant local. Amb tot, resultat de la consulta a Google per trobar-ne imatges és francament pobre.

Estàndard
z - Sense categoria

Anar i venir


.

Coincidint amb els usos d’altres llengües, com el francès o l’italià, i diferint en aquest punt de l’espanyol, en català el parlant se situa sempre mentalment en el lloc de la persona a qui parla:

  • Demà vindré a casa teva (el parlant es col·loca al lloc del seu interlocutor. Espanyol: «Mañana iré a tu casa»).
  • Persona 1: Em pots venir a ajudar? – Persona 2: Sí, vinc de seguida (la persona 2 se situa mentalment en el lloc de la persona 1. Espanyol: Sí, enseguida voy).
  • Demà anirem a can Mestres (el parlant i el seu interlocutor es refereixen a un lloc —can Mestres— que no és el de l’un ni de l’altre)
  • Si demà vas a casa meva no m’hi trobaràs, perquè estaré tot el dia a Igualada (hipòtesi en què el parlant avança que no serà a casa)
  • Si demà véns a casa meva, et presentaré els meus fills  (hipòtesi en què el parlant avança que serà a casa)
  • Persona 1: Pots anar a obrir la porta? – Persona 2: Ara hi vaig. 

Amb sentit de moviment i en absència explícita del complement de lloc cap al qual s’orienta el moviment, el pronom «hi» és indispensable amb el verb «anar». «Ara vaig» és una oració incompleta i inviable. «Ara vaig a comprar el pa», «Ara vaig a passejar» o «Ara hi vaig» resolen l’oració coixa i incorrecta.

Sense pronom, «anar» significa «fer de cos, evacuar», com veiem en els exemples del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i del diccionari.cat (Enciclopèdia Catalana):

7 intr. [LC] [MD] pop. Fer de cos, evacuar. El malalt ha anat dos cops avui.

9 anar de ventre (o simplement anar) Fer de cos, evacuar. Anar regularment cada dia.

 

RT

 


 

Albert Jané – El llenguatge (columna de l’Avui)

ANAR I VENIR (II)

Amb el que en vam dir ahir creiem que pot resultar clar l’ús correcte dels verbs anar i venir. Però hi podríem afegir encara un parell d’observacions.

Potser, ben mirat, la nostra explicació no resolia el dubte possible entre aquestes dues frases: Digueu-li que vingui a casa vostra i Digueu-li que vagi a casa vostra. Si realment aquest dubte és possible, ens el resol la definició del Fabra del verb venir, de la qual, amb la del verb anar, vam ponderar la precisió, sense, però, transcriure-la. Ho farem tot seguit, advertint que cal llegir-la detingudament: «Transportar-se d’un lloc al lloc on és (o era o serà en el moment de l’acció) el qui parla o aquell a qui hom parla; moure’s amb un moviment contrari al designat por anar.» Per tant, d’acord amb aquesta definició, que supedita l’ús del verb venir al lloc on és –en aquest cas que plantegem– aquell a qui hom parla, les dues frases que hem indicat són totes dues correctes, però són d’aplicació en casos diferents. Digueu-li que vingui a casa vostra suposa que vós –o vosaltres– hi sereu (i farà cap, per tant, al lloc on és aquell a qui hom parla). I Digueu-li que vagi a casa vostra suposa que no hi sereu. Anàlogament: Que vingui a casa meva (a veure’m) i Que vagi a casa meva (a dir que no hi aniré a sopar).

L’altra observació és que l’ús dels verbs anar i venir pot dependre, explicant un mateix fet, de l’estil directe o indirecte. Un exemple de narració d’estil directe pot ésser el següent: Em va telefonar i em va dir: -Vine quan vulguis. I jo li vaig respondre: -Sí que vindré. El mateix text, traslladat a l’estil indirecte dóna aquest resultat: Em va telefonar i em va dir que hi anés quan volgués i jo li vaig respondre que sí que hi aniria. En el primer cas es tracta de traslladar-se on és aquell qui parla i aquell a qui hom parla. Però la conversió del text a l’estil indirecte fa que el mateix indret ja sigui aquell on és aquell de qui es parla –allí– i, per tant, en lloc de venir fem servir el verb anar.

(3-IX-77)

Estàndard