Certament ho diu molta gent. Per tant, ho hem d’admetre? Segons Albert Pla Nualart (vegeu el seu article al diari Ara del 28 d’abril 2017), no fa gaires anys la combinació «a por» també era qüestionada en castellà. Exposa els motius per què la Real Academia Española finalment acceptés aquest grup de preposicions : «1) perquè ja es troba en textos del XVI i XVII i ara està molt estès; 2) perquè resol ambigüitats («Vengo por ti» / «Vengo a por ti»); 3) perquè el castellà ja admet molts altres contactes preposicionals (de entre, por entre, de por, etc.).».
Amb un argument històric semblant a l’adduït al punt 1), en un article anterior l’autor també ens diu això sobre la «caiguda» de preposicions: «És a partir del XVI que la preposició comença a aparèixer davant que, sobretot en documents legals: “S’adhereix a que…”». Que sigui «sobretot en documents legals» ens dóna una pista sobre l’origen d’aquest fet, comparable, per exemple, a la introducció de la locució «en breu», avui de tant d’èxit, que també hem vist en correspondència curialesca del mateix període. Submissió d’una administració a una altra administració, d’una llengua a una altra llengua, com ja va advertir Badia i Margarit.
Segons Pla Nualart, la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans diu (p. 746) que amb un «per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a buscar («Vaig a la bodega per vi») i que «el gir a per, que s’usa col·loquial ment en certs parlars, s’evita en els registres formals».
La conclusió de l’article és clara: «Si de debò se’n vol evitar l’ús, cal tancar-li la porta «amb pany i forrellat» —o, com diríem nosaltres, amb pany i clau.
Coincidint amb el punt de vista de l’articulista, jo, lector, no podria fer més que demanar concreció i claredat a l’Institut, perquè, a pesar de la difusió certa de «anar a per la lliga», continuo veient en aquesta fórmula una intromissió poc legítima d’una cosa en una altra.
I com diem sempre, els articles d’Albert Pla Nualart tenen en general l’encert de destapar qüestions vidrioses, suspectes, confuses. Però, més que reflexions d’especialista i anàlisis que apunten molt amunt, el que segurament esperen molts lectors d’aquesta mena de columnes són solucions clares i que no convidin a creure que, en el panorama actual, no podem fer sinó doblegar-nos a la idea que el català es regeix i s’ha de regir pels patrons del castellà. I qui ho retreu a Pla Nualart, ho retreu també a les orientacions de l’Institut d’Estudis Catalans.
RT
de llengua 