Interferència

Prop, proper, apropar


Em deixareu passar, que baixo a la propera? Em deixareu passar, que baixo a la pròxima? Em deixareu passar, que baixo a la parada següent / que ve / a l’altra (parada)?
Fins a la propera! Fins aviat! / Fins a una altra! / A reveure!
Properament obrirem una altra botiga. Aviat obrirem una altra botiga.
Si ells no vénen, ens aproparem (o acostarem) a casa seva. Si ells no vénen, ens arribarem a casa seva.
S’apropa Nadal. S’acosta Nadal.
Si us apropeu al foc, us podeu cremar. Si us acosteu al foc, us podeu cremar.
Entre ells dos hi ha hagut un cert apropament. Entre ells dos hi ha hagut un cert acostament / una certa aproximació.
El proper estiu no podré fer vacances. L’estiu vinent no podré fer vacances.

Tot just entrats en el que vam conèixer per «normalització lingüística», vaig constatar amb sorpresa la força amb què es propalaven certes novetats que fins llavors havien dormit el son dels diccionaris.

En la correcció d’un llibre escolar que em va encarregar l’editorial Teide a final dels anys setanta o començament dels vuitanta, algun dels autors (tots llicenciats en pedagogia) proposava un exercici pràctic en què els alumnes havien de ser convidats a «visitar i conèixer la propania». El text, és clar, es referia al rodal, la rodalia o les immediacions (la cercanía) del lloc de l’excursió escolar suggerida.

En la prova oral d’un examen de la Junta Permanent de Català per a no catalanoparlants, per facilitar la conversa, vaig demanar a una aspirant que em parlés de les coses en què solia ocupar els dies de festa. Em va respondre amb diferents activitats, una de les quals era «dinar amb la família propana» ( la familia cercana, no cal dir-ho).

Comprovo ara, al cap de tants anys, si de la tal «propania» n’hi ha rastres a internet, i veig que efectivament la cadena generativa «prop», «proper», «apropar» en genera sense angúnia:

«La propania de les regions marítimes no passa dessapercebuda als habitants d’aquest poblet, que comparteixen inquietuts i beneficis dels productes autòctons. La bona cuina és un clar eixemple

«Ha plogut força des de llavors, però és aquí on comença la passió per un sector, amb la transmissió de tu a tu, amb la propania, amb la complicitat dels que en saben i dels que volem aprendre.»

La veritat és que, fins ara que m’hi fixo, no havia tornat a ensopegar mai més amb aquests dos invents, «propania» i «propà -ana», però parlant de «proper» i «apropar», he recordat més d’una vegada aquests dos casos eloqüents de la servitud que ens hem empassat en el català que ara es parla. El mal és que, havent donat carta de naturalesa a un mot no inventariat abans de 1893 (v. DCVB), el sistema català, diferent de l’espanyol, tendeix a fondre’s en la vaguetat del record. És del tot normal que Joan Pous i Massaveu engendrés el «proper» a partir de la pròpia intuïció o fins que el sentís en alguna conversa. I és natural que «creés» un adjectiu. El que potser no és tan normal és que aquest intrús hagi condemnat a mort un sistema coherent en ell mateix però diferent del que avui es va estenent i penetra  amb força  en tots els camps.

Això mateix podem dir de «apropar», que el mateix DCVB atribueix en primer lloc a Miquel dels Sants Oliver, devers la primera dècada del s. XIX. Si «proper» ha fructificat admirablement, «apropar» hi comparteix la franca germanor expansiva. Entre el més joves de 40 o 45 anys, pocs n’hi ha que no tinguin aquest adjectiu i el seu verb entre el vocabulari quotidià, però probablement no ho deuen al patrimoni lingüístic familiar, sinó a la feina de l’escola, als llibres de text o al periodisme.

Llegeixo en un titular del diari El Punt-Avui del 2 de juny 2013: «Navarro troba que el model d’estat de Duran és més proper al seu que el de CDC». En el que jo entenia per català oral normal, «cercano» no té altre equivalent exacte i en un sol mot que «pròxim». Però tinc per igualment cert que el sentit de «pròxim», que no és realment un adjectiu dels més freqüents en la llengua parlada, s’hauria resolt espontàniament amb una altra fórmula, que en l’exemple anterior hauria pogut ser «Navarro troba que el model d’estat de Duran és més a prop del seu que el de CDC».

«Viuen en un carrer proper a l’ajuntament» hauria estat, amb «proper» una frase poc natural, que qualsevol parlant hauria expressat dient: «Viuen en un carrer de prop de l’ajuntament» o «Viuen en un carrer a prop de l’ajuntament» o, encara, amb la més simple, «Viuen en un carrer prop de l’ajuntament».

Que la idea de «posar a menor distància» hagi estat tradicionalment expressada amb «acostar», amb una història documentada des de Llull, segons el mateix DCVB, no sembla pesar en l’espontaneïtat —en la inconsciència natural— dels parlants. El fil s’ha trencat i, per refer-lo, caldria un pas per reconstruir aquella consciència.

En un article a l’Ara (15/11/2012), Albert Pla Nualart sosté amb raó que «proper» ha desplaçat el més clàssic i natural «pròxim». I afirma amb encert que és un cas d’interferència. M’interessa subratllar que aquesta interferència es produeix sobretot per la ingènua via d’haver adoptat «proper» volent-nos allunyar de l’espanyol, al qual atribuïm la semblança entre «pròxim» i «próximo»; però amb aquest recurs pueril ens hi encadenem i quedem aferrats a la cadena que aquella llengua crea a partir de «cerca», amb «cercano» i «acercar». La defensa de «pròxim», però, no ens hauria de fer perdre de vista el que ja he indicat com a fórmules amb tota certesa més espontànies, almenys en els registres no acadèmics: «de prop», «a prop», «prop».

Si «l’ànima de la llengua és sintàctica i no pas lèxica», en paraules de Pla Nualart, una prova que sembla confirmar la dubtosa legitimitat de «proper» és la preposició «a» amb què és combinat aquest adjectiu, allà on «prop» demana «de».

Deixant a part «apropar», el problema de fons és que hem adoptat un sistema que es basa en l’adjectiu, «proper», i que ens porta a ignorar les solucions que tenia el català per expressar la idea de proximitat o immediatesa. «Proper» ens fa creure que, amb una solució més catalanesca (de fet, simplement més exòtica o rara, més allunyada de la realitat), ens estalviem  un «pròxim» que, tanmateix, portaria a un resultat idèntic, perquè tan poc genuí o natural seria «Vindrem la propera setmana» com «Vindrem la pròxima setmana», allà on tothom hauria dit «Vindrem la setmana entrant, la setmana vinent o la setmana que ve».

A les consideracions anteriors encara se’n pot afegir una altra, referida tant a «acostar» com a «apropar». Si bé la Real Academia Española no consigna expressament cap accepció que equivalgui a la que dóna a «llegarse» (15. prnl. Ir a un sitio determinado que esté cercano), aquest ús és quotidià en tots els medis i mitjans: «Me acercaré a tu casa a dejar los paquetes» i, evidentment, si ho és en espanyol, ho és en català.

Que «acercar» sigui usat amb aquest valor no justifica que en català sigui legítim de dir «M’acostaré a casa teva a deixar els paquets». Hem tornat a caure en una interferència crua que ja sembla haver rebut el baptisme de l’ús general, en detriment de «M’arribaré…». Si ens «acostar-se» és «passar a prop», ja veiem que  aquest «passar a prop» no parla pas d’arribar.

RT

.

~ ~ ~ ~

Gràcies a Eugeni S. Reig, que els ha divulgats en el butlletí InfoMigjorn, reprodueixo a continuació alguns articles de publicació recent que remarquen aquesta ja vella història.

Article publicat en el diari Levante-EMV el 6 de maig del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/05/06/acostar-i-apropar/804582.html

Acostar i apropar

J. Leonardo Giménez

El nostre verb “acostar” té el seu homònim en castellà, quant a pronúncia i a escriptura, però són de significats totalment diferents. El nostrat representa “aproximar, posar a prop, arrimar, apropar (alguna cosa, algú)”, també amb les seues formes pronominals, mentres que el castellà té el sentit de “gitar, gitar-se” per a dormir o per a altres menesters en què cal estar ben desperts (i despertes). Ocorre, pel que fa a la forma, com en “llevar” o “colgar” (de significats ben dispars en les dues llengües), però en este cas no hi ha interferència (com n’hi ha en colgar). El que sí que passa és que en el valencià de llibre el verb “acostar” es veu arraconat pel sinònim “apropar” i el pronominal “apropar-se”, “el qual és absent del valencià tradicional i del balear”, com assenyala el professor Abelard Saragossà en l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví .
Però, igual que succeïx amb tants mots i expressions preferents del model que Quim Monzó anomena “postnoucentista”, apropar no s’ha integrat en la parla quotidiana i natural de la majoria dels que tenim el valencià com a primera llengua.
És curiós que vocables i formes que semblen calcs del castellà, com ara creuar i l’esmentat apropar, aconseguixen desplaçar, en la llengua escrita (i oral, però llegida), les formes tradicionals equivalents travessar, acostar, respectivament, i altres. També s’hi bandeja, sovint, arrimar, arrimar-se, un altre verb que deu sentir-se deprimit davant del llibresc apropar.
Però més curiós encara és que la promoció d’eixes formes, tan pròximes al castellà, no provinguen directament de la interferència d’este, sinó d’institucions i autoritats lingüístiques per a les quals la divergència i la separació del castellà, sovint, és una professió de fe i un senyal d’identitat, com passa amb el pobre “lo”, tan valencià i tan català ell, però condemnat a les tenebres dels barbarismes i de la incorrecció, a pesar d’estar en la boca de tots els parlants d’este idioma, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

* * *

Sobre el verb apropar
Pere Ortís

És un verb catalaníssim, però potser que amb ell en fem un gra massa. I voldria fer-hi una consideració. Com aquell qui diu, l’hem adoptat en exclusiva i el fem anar a tot estrop, en la conversa col•loquial, en l’escriptura, en el discurs, en detriment d’altres verbs molt expressius, sinònims seus i que pràcticament arraconem, perquè es perdin. És un fenomen que veiem molt repetit, en instàncies semblants, i que és producte directe del cruixement que ha sofert la llengua catalana sota quaranta anys de persecució militar acérrima i sota una trentena de persecució sota la democràcia, també acèrrima. El mal que li han fet ha estat ample, profund i de vegades revesteix característiques subtils que tan sols l’expert en llengua detecta.

L’arrel del verb apropar és clara, l’adverbi prop. Utilitzem-lo, doncs, però no el deixem sol, que la nostra llengua és magnánima i rica com una dama profusament enjoiada, però sense que arribi al barroquisme, i és just que l’honorem utilitzant-li tot allò que ens ofereix. Amb el mateix sentit que apropar, en català tenim acostar, atansar, arrambar –aquest a l’Urgell el transformem en arramblar, segur que sota el bell influx de rambla−, aproximar, atracar, arrimar –i al Segrià encara t’hi dirien arronsar, que no n’és sinònim en tota la línea, però l’utilitzen en el sentit mateix d’atansar, i en algún altre sentit, com és ara el d’encongir o d’encongir-se, d’arrufar-se. Hi vaig sentir un nebot que deia al seu germà: Vés-hi, però tan arronsat a la paret com puguis.

Aquests exclusivismes que creem són resultat directe de la ignorància de la llengua. Per la forta i abusiva pressió del castellà, els nostres mots autèntics són bandejats de l’ús quotidià i substituïts per altres de manllevats. Aquest mal arriba fins a fer-nos pensar en castellà el català que parlem. Això ho veiem al carrer, a les teretúlies de ràdio i televisió i en alguns locutors dels nostres mitjans, en aquells que passaren a locutors sense l’apropiat coneixement de la nostra llengua. I aleshores s’esdevé això, que els interessats s’arrapen a una expressió o a un mot sol que saben que són bons, i deixen de banda els altres, per manca de pràctica ben ambientada en el medi propi i sa de la llengua, amb el subsegüent empobriment d’ella mateixa.

I en presento un parell d’exemples per a il•lustrar-ho. Els locutors, en general, per a indicar que un equip n‘ha estovat un altre, han adoptat en exclusiva la paraula “golejada”, evidentment que pitjada dintre el català per la força del castellà goleada, i envien inconscientment als prestatges dels diccionaris expressions tan belles, i tan utilitzades abans arreu arreu, com ha clavat pana; quatre a zero, quina pana!; el Bilbao ha estovat l’Hèrcules; l’Espanyol ha apallissat el Múrcia. I quan els proposen aquestes alternatives tan enriquidores, als interessats els fa l’efecte que els proposen d’incorporar al seu llenguatge un mot que diuen en una altra galàxia, per allò que ells no l’han sentit mai. No val la pena que es fiïn una mica d’aquells que ho saben?

O veieu que s’ha esdevingut amb l’expressió “què et passa?”, la qual ha fet exclusiva el castellà ¿Qué te pasa? Abans dèiem: Què tens? I ara què t’agafa? I quan l’interlocutor es queixava de greuges imaginaris: Què t’empatolles?

Que també s’ha esdevingut amb “para!”, que nens i nois no en saben dir d’altra, imposada pel castellá ¡Para! Mentre abans dèiem molt més Atura’t!
La nostra llengua està mutilada molt seriosament per la campanya radical que ha rebut contra seu. La tenim empobrida, desfigurada, infiltrada de paràsits perillosíssims i infiltrats amb gran malícia, la tenim greument malalta. I tan rica com és! Estimem-la, defensem-la, entronitzem-la on li pertoca ser reina. Netegem i enriquim la llengua catalana, estudiant-la i explorant-la. És un deure cívic, que si complíem, en reportaríem un benefici cultural immens. La nostra llengua és magnánima, vella i bella, riquíssima. És heroína per la intriga arrasadora que ha sofert de part dels bàrbars. Fem per retornar-li el lloc que li pertoca a casa nostra. Onsevulla que sigui parlada.

* * *

Article publicat en el diari ARA dijous 15 de novembre del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/proper-acosta-al-castella_0_811118921.html

UN TAST DE CATALÀ
Com ‘proper’ acosta al castellà
Albert Pla Nualart
Un fenomen interessant que podem detectar en la mostra de català que ara s’escriu que són els programes electorals, és el gran avanç de proper en detriment de pròxim. Es dóna en tots els partits i es concreta en uns nou propers per cada pròxim .
No deixa de ser un cas d’interferència: només el motiva fer-ho diferent del castellà. L’usuari no fa la tria fent-se les preguntes lògiques: què dic?, què deien els pares i els avis?, què escrivien els clàssics?, què diuen els diccionaris?, què és més genuí?
Si se les fes, totes les respostes el decantarien a preferir pròxim, que era i és -almenys en llengua oral- la forma més utilitzada i la més antiga. Pròxim està documentat el 1599 i proper no es troba fins al 1880.
És un exemple més d’una creixent tendència que fa estralls: són moltes les formes i estructures en què la forma més viva i genuïna va sent bandejada per una de més postissa i marginal pel simple fet que la segona sona més diferent de l’equivalent castellà.
Però el pitjor no és això: el pitjor és que armats de mots més catalans ja creiem tenir llicència per calcar la sintaxi castellana, ignorant que l’ànima de la llengua és sintàctica i no pas lèxica.
Calquem el castellà quan diem “Gira al proper carrer”, “Quedem el proper dijous”, “La propera nit sortirem” o “Té el metro molt proper” en lloc de, per exemple, “Gira al primer carrer”, “Quedem dijous que ve”, “Aquesta nit sortirem” o “Té el metro molt a prop”.
Per salvar la identitat de la llengua val més que preferim sempre el que diem amb naturalitat, i sabem utilitzar, perquè els mots més catalans acaben servint de salconduit als pitjors calcs.

* * *

Apropar (-se), acostar (-se)

Salvador Pardo

Apropar (-se), apropament són castellanismes mentals recents (1890) formats a partir de l’adverbi prop per paral•lelisme amb el castellà “acercar-se” i “cerca”.
Nosaltres sempre hem dit (fa més de sis segles) acostar (-se): acosta el vi.

Acostar regix la preposició a (acostar-s’hi), i pot conviure pacíficament amb anar (vés a l’estanc), arribar-s’hi (arriba’t a cal notari), passar (passa pel despatx), fer cap a (fes cap a la botiga), i altres verbs depenent dels contexts: aproximar, ranejar, vorejar, atracar, arrimar, atansar, arrambar, etc.

Com era de preveure, l’expansió de apropar ha arrossegat l’adjectiu proper, que reproduïx el cas ara amb l’adjectiu pròxim.

Els valencians fem servir pròxim i no proper. Hom ha intentat d’especialitzar-ne els usos, dient que proper és locatiu i pròxim temporal o d’ordre lògic, però l’ús espontani de la llengua no avala aquesta hipòtesi, si més no en el nostre dialecte. A més, la llengua tira al dret, no es deixa encarcarar i fornix solucions més naturals: gireu a la primera cantonada; ens veurem dimarts vinent, heu de presentar el treball el mes entrant; fixeu-vos en l’apartat següent; una altra vegada demana xulles; dormien en un hotel a prop; ho farem la setmana que ve, i altres possibilitats, com és ara estar a un pas de, a tocar de, a frec de, etc.

I sovint se’n pot prescindir: aquesta mitjanit hi haurà un eclipsi de lluna; el termini acaba el 30 de setembre.

Finalment, cal dir que el substantiu corresponent a pròxim és proïsme: no cobejaràs la muller del proïsme.

* * *

Publicat en totmataro.cat dijous 29 de novembre del 2012
http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=98472&Itemid=107

Publicat en els periòdics de l’Associació Premsa Gratuïta i Mitjans i Digitals de Catalunya la setmana del 3 al 9 de desembre del 2012

Deixeu que els nens s’apropin a mi

Pau Vidal

Comparteixo el parer dels qui es queixen que en aquest país hi ha masses premis literaris: com que n’hi ha que no es poden declarar deserts, circulen molts premiats d’una qualitat literària discutible. Dit això, a mi aquests premis em són molt útils. Més ben dit, el fet de ser-ne membre del jurat. De dos, concretament.

Un és dels anomenats locals i s’hi presenten autors novells, gairebé sempre inèdits (molts ho seran per sempre). L’altre, d’abast nacional, s’adreça a menors de 35 anys i la majòria dels aspirants tampoc han publicat mai, si més no en el circuit editorial convencional. Per què em són útils? Perquè em proporcionen un retrat de primera mà de l’estat de la llengua en un sector d’usuaris especialment sensible al fet lingüístic (se suposa, atès que aspiren a ser escriptors) però encara no encotillats per un estil literari definit. Per a un filòleg, doncs, una franja d’estudi molt interessant.

I un aspecte en què coincideixen els originals de tots dos certàmens es podria enunciar així: com més fluix és el material, més receptiu a les modes lèxiques. Dit d’una altra manera: com menys veu personal té l’autor, amb més freqüència apareixen els tics del moment al seu text. Jo vaig detectar que el verb escoltar començava a suplantar sentir ja fa uns quants anys, gràcies precisament a aquests originals (que, insisteixo, teòricament són obra de gent amb oïda per a la llengua).

Doncs bé, la moda d’enguany és el verb apropar-se. Per comptes d’acostar-se als llocs, la gent s’hi apropa; en lloc d’acostar-se al capdamunt de la classificació, els equips s’hi apropen, igual que s’apropen el Nadal i les rebaixes. I a més ho escriuen sense mala consciència, perquè saben (o els ho diu el corrector automàtic) que el terme és correcte i surt al diccionari; el que segurament ignoren és que és un mot format a imitació del castellà (si de cerca, acercarse, doncs de prop apropar-se, no?) i que acostar-se està documentat des de fa ni més ni menys que sis segles abans.

La substitució (completament innecessària, no cal dir-ho) no és nova: va començar fa temps, als teclats de funcionaris mediocres, periodistes mal formats i mestres sense sentit de la llengua. Però que hagi arribat a les plomes de gent que escriu significa que es consolida, tal com ha passat amb de nou (per altra vegada), devorar llibres (per cruspir o empassar), conèixer el rival (per saber) i tants i tants altres detritus esbombats pel burocratès. Això sí, els bons escriptors (almenys els dos guanyadors dels premis), que solen ser bons lectors, no hi han sucumbit.

* * *

Publicat a
•    El Punt Avui. Comarques Gironines 08-01-2013 Pàgina 26
•    El Punt Avui. Edició Nacional 08-01-2013 Pàgina 2
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/608234-acariciar.html

Acariciar

Isabel-Clara Simó
Hi ha diverses maneres d’entendre per què el català està poc enllustrat, poc depurat. La més important, és clar, és el desús oficial a què la llengua va ser sotmesa. Però també cal tenir present el préstec de la llengua veïna, un préstec que, en circumstàncies normals, no seria tan abusiu. Però també el provincianisme i l’autoodi, que fan del català una llengua bastarda. Llegiu sisplau el divertit i il•lustratiu diccionari de Pau Vidal, El catanyol es cura, del qual, sens dubte, s’aprèn moltíssim.
Però hi ha un altre ressort per fer de la nostra una llengua subsidiària: la separació entre la llengua oral i la llengua escrita, fenomen pel qual passen aquelles llengües que han estat proscrites de l’oficialitat i arraconades a l’únic ús oral, i per tant, més o menys folklòric.
El lingüista valencià Eugeni S. Reig, que tants motius ens ha donat per pensar i aprendre, em parla del mot apropar, meravellat que hagi substituït, sistemàticament, altres mots tan legítims i més populars com atansar, arrambar, aproximar, arrimar i, sobretot, acostar. És una observació valuosa i que jo mateixa he aplicat a altres mots, com ara acaronar, que substitueix sempre els molt més vius verbs acariciar i amanyagar. O fixeu-vos en el mot prou, que ha estat apartat pel periodisme radiofònic i televisiu per suficient. No es tracta, com deia, d’un mer castellanisme (que de vegades també), sinó de l’afany de trobar mots que fugin de la “vulgaritat”, és a dir, mots que no han estat reblats per l’èpica, la lírica o la dramàtica, és a dir, per la llengua escrita.
Us he de dir, a tall de sinceritat, que prefereixo mil vegades un català descurat que no un català absent. Un català descurat té adobador; un català descartat priva els parlants de la brillantor, l’ofici, la flexibilitat i la riquesa amb què d’una manera o una altra manifestem emocions, descrivim el món o convencem els altres.
En una paraula: ens cal la sinceritat i l’autoconfiança que no ens facin témer mai més que fem el pagès cada cop que parlem en català; és a dir, una malaltia. El remei? Deixar-nos de romanços, i, senzillament, parlar. Ep, si pot ser, amb correcció.

* * *

Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 13 de gener del 2013

‘Acostar’, un verb en perill

Núria Puyuelo

En català, com en qualsevol llengua, hi ha paraules que podríem dir que són moda i d’altres que queden en desús. Els motius poden ser diversos: per la influència dels mitjans de comunicació, per interferències d’altres llengües… Aquest és el cas del verb apropar. En els darrers anys, aquest verb s’ha estès desmesuradament en detriment del verb sinònim acostar, ben genuí, o d’altres amb significat semblant com ara atansar, arrambar, aproximar, atracar i arrimar. Així, és del tot usual trobar titulars com ara “El Sona 9 s’apropa als petits” o “El català continua creixent i s’apropa als 10 milions de parlants”, quan seria menys artificiós dir “El Sona 9 s’acosta als petits” o “El català continua creixent i s’aproxima als 10 milions de parlants”.

A més, el verb apropar, que va arrelar primer en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, es va crear fa poc més d’un segle com a derivat de la preposició prop, imitant la forma castellana acercar, que prové de cerca.

Un altre derivat de prop que s’usa abusivament és proper en detriment de l’adjectiu pròxim. Els parlants en aquest cas fan servir prioritàriament proper perquè pròxim els sona castellà (próximo). De l’adjectiu proper, se n’abusa sobretot en expressions d’espai (“estudia en una escola a prop d’aquí”, millor que “estudia en una escola propera”) i expressions de successió (“una altra vegada m’hi fixaré més”, millor que “la propera vegada m’hi fixaré més”).

Ara bé, en expressions temporals, com ara “la setmana pròxima” o “el mes proper”, és millor evitar tant proper com pròxim i fer servir formes més habituals en català com per exemple “la setmana que ve” o “el mes vinent”.

Sabíeu que…

El verb apropar ha deixat de banda altres verbs ben nostrats com ara acostar, atansar, arrambar, atracar i arrimar, que trobem en els refranys “Qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i “Si tens fred acosta’t a la paret”.

Anuncis
Estàndard
Lèxic

Grimpa


Grimpa – grimpaire

Amb aquestes dues formes podem resoldre un barbarisme modern i relativament freqüent, «trepa», amb què l’espanyol designa una persona sense escrúpols que, per aconseguir allò que persegueix, generalment en qüestions de feina, actua sense miraments i passant per damunt d’altres persones, amics, companys, coneguts, etc.

El mot «trepa», admès al diccionari normatiu, i que, per tant, els correctors automàtics consideren legítim, té diferents accepcions :

f. [LC] Tros de roba de color diferent que es posava com a adorn als vestits. Una gonella de grana amb trepes de vellut negre.

f. [EI] [AF] Làmina de zinc, cartó, etc., rígida, perforada adequadament, que s’empra per a fer marques de pintura en una superfície.

Sinònim de “gentalla”: Gent de baixa estofa, de la pitjor mena.

El darrer, «gent de baixa estofa», és sovint usat en expressions com és ara «Quina trepa de brètols, aquells que van comparèixer ahir!», per referir-se amb sorpresa i enuig a una colla de persones murriesques, imprevisibles.

El mateix diccionari també admet el verb «trepar», però amb significats que, com en els mots anteriors, no tenen res a veure amb el de l’espanyol «trepar: subirse a un lugar alto o poco accesible», que és el que sens dubte ha permès crear «trepa» en el sentit de persona sense escrúpols.

Alguna vegada que ha sorgit la qüestió de quin podria ser l’equivalent català del «trepa» espanyol, he suggerit «grimpaire», inclòs al diccionari i ben expressiu de la idea de «Enfilar-se ajudant-se de les mans», idea completada amb una segona accepció només descrita amb un exemple eloqüent: «El nou director només pensa a grimpar».

Al costat d’aquesta solució perfecta al problema de la forma catalana de referir-nos a aquesta mena de persones, encara veig una altra possibilitat, que aprofitaria la capacitat del català per formar substantius acabats en –a (no gaires, cal reconèixer-ho) a partir de verbs: el resultat d’aquesta adaptació són uns substantius referits-se a la persona que fa l’acció.

En sentit invers i ben eloqüent, el Vocabulario de disparates, d’Ana Oller,(1) adverteix d’un recurs català que en espanyol s’ha d’evitar: «Es muy común en Cataluña esta equivocación, por la cual se da al agente el nombre de la acción, diciendo: “Fulano es un estafa.” Lo mismo es esto que si á un farsante se le llamase un farsa, ó á un estampador un estampa».  Aquesta mena de correccions a l’espanyol de Catalunya, amb precedents històrics que procurarem comentar, ens fan adonar de la solució recta a uns problemes que no teníem i que, justament gràcies a aquesta imposició subtil o no tan subtil, però continuada, desfiguren el català.

N’anoto uns quants casos, sense pretensió d’exhaustivitat, i aclareixo amb satisfacció que no em puc considerar el pare d’aquesta troballa, que figura almenys en la novel·la Una dona d’aigua, de Núria Esponellà.

del verb                 el substantiu, la persona que…

badar                        bada
espiar                       espia
estafar                      estafa
guaitar                     guaita
guardar                    guarda
grimpar                   grimpa (no  inclòs els diccionaris de més ús)
guiar                        guia
llepar                       llepa
mossegar                mossega
pispar                      pispa
traficar                    trafica

 

RT

———————-

1. Desconec aquesta obra, que la portada reproduïda per Google Books atribueix a Ana Oller, tot i que altres consultes al mateix cercador en consignen Francisco Antolin y Saez com a autor, amb peu d’impremta a Valladolid.

Estàndard
Interferència, Lèxic

Ràtio – raó


Rati?

Els correctors automàtics –el de Word i, en general, qualsevol altre, amb la clara excepció del corrector ortogràfic, però també d’estil, Language Tool– consideren que «rati» és una forma correcta. Efectivament és correcta, però només quan és una forma conjugada del verb «ratar»

ratar: 1 v. intr. [LC] Un gat, un gos, etc., caçar rates, ratolins. És un gat que tot el dia està ratant. – 2 tr. [LC] Una rata, un ratolí, rosegar. Algun ratolí ha ratat la roba de la calaixera).

Però «rati» no és la forma adequada si allò a què ens volem referir és una relació, una raó o proporció.

«ràtio»: f. [PE] [ECT] Quocient de dues magnituds o dues quantitats que són objecte de comparació. La ràtio adequada és de 8 infants per professor).

«Rati» no és en cap cas un nom, sinó una forma verbal exclusiva del verb ratar.

«Ràtio» és un mot femení, mentre que l’inexistent «rati» (inexistent com a substantiu) sol ser tractat com un masculí.

La substitució de «ràtio» per «rati» no respon més que al terror que encara causen els mots acabats en –o àtona, que en general una gran quantitat de casos responen a barbarismes o escorrialles del català impregnat d’espanyol (casos com ara «grupo», «cubo». «tremendo», «apoio», etc.). Això no treu que molts mots terminats en –0 àtona siguin perfectament legítims i admesos pels diccionaris, com ara motllo, ferro, amo, suro, quadro, etc., a part molts italianismes, com camerino, adagio, etc.).

El comentari a l’absurda incorrecció consistent a substituir «ràtio» per «rati» es presta a recordar que, abans que, per influència de l’anglès, «ràtio» figurés als diccionaris, aquest mateix concepte matemàtic s’expressava amb el mot «raó»:

f. [LC] [MT] Quocient d’una quantitat dividida per una altra quantitat. Les dues raons 5/4 i 10/8 són equivalents: ambdues valen 1,25. Una proporció és la igualtat de dues raons.

RT

Estàndard