z - Sense categoria

Singulars, plurals, ocells i aus


El cant dels ocells

Albert Jané (Institut d’Estudis Catalans)

Una de les més belles cançons de Nadal del nostre repertori popular és, com sap tothom, El cant dels ocells, que, en els darrers decennis, segurament com a conseqüència de les interpretacions del gran Pau Casals, va adquirir un cert valor simbòlic i representatiu, patriòtic i tot.

No pretenem ara altra cosa que fer un parell d’observacions de caràcter lingüístic que ens suggereix la lletra d’aquesta esplèndida composició musical.

En primer lloc, volem posar en relleu que el títol, El cant dels ocells, és un exemple magnífic de l’ús del singular en el que en podem dir el plural col·lectiu, és a dir, un sintagma nominal amb què es designa un conjunt d’elements, coses o persones, referits als d’un altre conjunt amb els quals hi ha una relació rigorosament individual. Cada ocell, el rossinyol, el canari, el verdum, etc., té el seu propi cant, específic i diferent del dels altres, però aquest fet no va pas induir l’anònim autor de la lletra d’aquesta cançó a dir-ne Els cants dels ocells, tal com molts proposen actualment, adduint que es tracta no d’un sol cant sinó d’una pluralitat de cants. Evidentment, l’autor ni s’ho devia plantejar; es va limitar a escriure el títol d’una manera natural i espontània, d’acord amb un ús general que no coneixia vacil·lacions de cap mena.

En segon lloc, i és penós haver-ho de dir, avui serien molts els qui, supeditats vergonyosament i voluntàriament, perquè no els hi obliga ningú, als usos de l’espanyol, en lloc de El cant dels ocells no vacil·larien a dir El cant de les aus. Hem denunciat més d’un cop aquest castellanisme d’ús que consisteix a subjectar-se dòcilment a una norma de distribució que el castellà ha creat amb les seves paraules pájaro i ave, fent correspondre automàticament, amb un rigor digne d’una causa millor, ocell a la primera d’aquelles dues paraules, i au a la segona, cosa que els emmena a dir sistemàticament les aus nocturnes, les aus de presa, les aus dels aiguamolls de l’Empordà, fins i tot les aus de corral, deixant de banda una paraula tan genuïna i tradicional com aviram. No es volen adonar que aquesta norma de distribució és una norma pròpia i exclusiva del castellà, i s’hi subordinen de bon grat, i aquesta subordinació els priva de recórrer a unes solucions tan genuïnes com els ocells de presa o els ocells de nit.

Val a dir que els ocells de què és qüestió en la nostra cançó no són exclusivament ocellets menuts, moixons com el canari o el verdum. El primer que s’hi esmenta és ni més ni menys que l’àliga (o àguila) imperial, i, reblant el clau, l’últim és el duc, un ocellàs gegantí, el més gros de tots ocells de nit. No ha de ser inescaient que allarguem aquesta breu nota amb la nòmina completa de tots els ocells esmentats en la cançó: l’àliga imperial, el pardal, el verdum, el lluer, el passerell, el tord, el rossinyol, la cotxa, el bitxac, el reietó, el canari, el cotoliu, el merlot, l’estiverola, el francolí, la puput, la tórtora, el colom, el pigot, el borroner, la guatlla, el cucut, la perdiu, la garsa, la griva, el gaig, la cadernera, el pinsà, el xot, el mussol, el gamarús i el duc. Remarquem que els quatre darrers són tots ells ocells de nit (no «aus nocturnes», com diuen habitualment els nostres sucursalistes).

 

Llengua Nacional, núm. 93

 


 

20160505_165629_ShiftN

A partir de la referència de l’article anterior als singulars usats amb valor col·lectiu, la imatge del damunt, d’un indicador de trànsit a la Via Laietana de Barcelona, ens proporciona un bon exemple en què s’hauria hagut d’aplicar aquest singular. Amb “Zones d’aparcament”, no hauríem dit exactament el que volem dir? El conductor, no en tindria prou si trobava una plaça d’aparcament i no pas “d’aparcaments”? Aquesta hauria estat la formulació més clara i, sense haver de recórrer a l’adjectiu de sempre, “genuïna”, la més normal i espontània.

En un cas semblant, veiem un anunci publicitari que ens adverteix d’un manyà que es dedica a fer “canvis de panys”. Parlant d’un sol canvi (canvi de panys), hauríem entès sense dificultat que es dedica a fer aquestes operacions.

 

Ramon Torrents

 

Anuncis
Estàndard
Interferència, Lèxic

Paella


La paella és l’estri bàsic que destinem a fregir. El diccionari normatiu ens en diu això:

1 1 f. [LC] [ED] Estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó ample i de poca altura, amb un mànec llarg també de metall o dues anses, que serveix per a fregir viandes.

El mateix diccionari afegeix que una paella també és un ”guisat fet d’arròs cuit amb carn, peix, marisc, llegums i altres ingredients”.

En espanyol, una “paella” és una “sartén”. Però quan, amb un manlleu del català, aquella llengua parla de “paella”, ho fa per referir-se al que el diccionari de l’Academia Española descriu com un “plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., característico de la región valenciana, en España” y la “sartén en que se hace” [l’arròs esmentat].

La monstruosa “paellera”, tan estesa en les botigues de parament i entre moltes famílies, respon a la necessitat d’aplicar en espanyol un nom derivat de “paella” per designar el recipient amb què s’elabora l’arròs a la paella. La mateixa Academia Española de la Lengua ens presenta aquesta definició:

paellero, ra.

1. adj. Perteneciente o relativo a la paella (‖ plato de arroz). Valencia es el templo paellero.

2. adj. Dicho de una persona: Que hace paellas (‖ platos de arroz). U. t. c. s.

3. adj. Dicho de una persona: Aficionada a la paella (‖ platos de arroz).

4. m. Hornillo especial o parrilla preparada para hacer paellas (‖ platos de arroz).

5. f. Recipiente metálico a modo de sartén, de poco fondo y con asas, que sirve para hacer la paella.

Sense cap dubte sobre l’ús català del terme “paella” –que val en primer lloc per designar l’atuell i, després, per  a l’arròs que hi fem–, convé recordar que els derivats espanyols “paellero -a” només tindrien alguna correspondència en català per referir-se a aquests mots del diccionari normatiu:

paeller (1)

1 m. [LC] Prestatge o armari on es guarden paelles.

2 m. [LC] Construcció, al ras, adequada per a coure l’arròs a la paella amb llenya o garbons petits.

o bé a

paellaire

m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que fa paelles o en ven.

El recipient, la “paella”, sigui de vores altes o baixes, amb nanses o sense i deixant de considerar-ne el diàmetre, no necessita més nom que el que ja té: “paella”.

Si bé acceptable com a fet consumat, en català hauria semblat potser més acordat a la normalitat parlar d’un “arròs a la paella”, com diem també un arròs a la cassola (i un pas “una cassola”). Si en espanyol s’ha designat amb el terme “paella” l’arròs cuit en aquest recipient és perquè “paella”, en espanyol, no té altre significat que justament aquest arròs, essent així que la paraula que designa el recipient no és altra que “sartén”.

(Per il·lustrar la nota anterior amb una imatge de Google, hem hagut de prescindir de la cerca “paella”, sota la qual totes les respostes ofereixen imatges d’una paella grossa, sense mànec i amb dues nanses, de les usades per fer l’arròs a la paella. Les imatges que ens han estat útils són les que trobem sota “sartén”, “poêle”, “frying pan”.)

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

‘Envers’ –amb suplement sobre ‘vers’ i ‘devers’


Reproduïm un article d’Albert Jané publicat el 23 de novembre 1978 al diari Avui

Albert Jané

La preposició envers –així com les altres de la mateixa sèrie, vers, que és la forma primitiva o bàsica, i devers– no té una forma corresponent en castellà. Les formes que hi equivalen són «hacia» i el grup «para con». (Notem que, de fet, envers és l’escriptura aglutinada de en vers.)

Envers pot usar-se amb dos significats diferents. Un d’ells és el mateix amb què solem usar la preposició vers: «cap al costat de», «cap a la banda de». Aquest significat, doncs, comporta una certa idea d’imprecisió, és a dir, indica una direcció més o menys aproximada, que fa que convingui prescindir d’aquestes preposicions quan calgui indicar una direcció ben precisa i determinada.

Però la preposició envers és més aviat usada per a indicar un altre tipus de relació, aquella denotant la qual escau de traduir-la al castellà per «para con». És en aquest cas que envers resulta un recurs gramatical eficacíssim, que val la pena de tenir en compte. És cert que, amb aquest significat, en molts casos envers és substituïble per la simple preposició feble amb. Ho indica explícitament el Diccionari Fabra, a l’article amb, on s’estableix aquesta equivalència, així com els exemples d’altres articles: Ésser complaent amb tothom, envers tothom, Comportar-se bé, malament, amb una noia, envers una noia. I els exemples de l’article envers, del mateix Diccionari, així com els de les gramàtiques de Fabra (entre elles, la francesa, en què indica l’equivalència de envers amb la forma homògrafa del francès), en tots ells envers fóra substituïble per amb: …misericordiós envers els pobres, Ells s’ha captingut malament envers els seus parents, Els rostres deures envers els pobres.

Però hi ha oracions en què no fóra possible d’usar amb en lloc de envers, i això és el que ens confirma la utilitat d’aquesta preposició: … l’ambient o medi en què hom s’ha criat i envers les quals (coses) hom es sent naturalment inclinat (DGLC, «agre»), Sentiment, esp. d’odi, envers aquell qui posseeix una cosa que nosaltres no tenim (DGLC, «enveja»).

 

(23-XI-78)


A la vista de l’apartat de fonètica del Diccionari Català-Valencià-Balear, anoto que les preposicions vers, envers i devers no són (no eren, almenys) universals a totes les terres de llengua catalana.

De envers, el DCVB dóna les pronúncies de Barcelona (əmbés) i Mallorca (əɱvés). Segons aquest diccionari envers no és documentat al País Valencià.

Devers, segons el mateix DCVB, és propi de València, tant com de Mallorca: en terres valencianes, la “r” és sensible; a Mallorca és muda, amb “e” inicial neutra. El DCVB no documenta aquesta preposició en cap població del Principat i és, pel que creiem, la més corrent de la sèrie en els parlars baleàrics.

Sobre vers, el mateix diccionari ens diu literalment: «No és paraula d’ús vulgar, sinó literari. En el llenguatge parlat s’usa la forma composta devers (=de vers), de la qual cal consultar l’article especial, com també el de la forma envers.»

En tot cas, cal entendre que, amb l’excepció dels parlars valencians, la “r” final de envers i devers sempre és muda, en rima perfecta amb través.

 

 

Ramon Torrents

Estàndard
z - Sense categoria

Qui ho ha fet?


Amb certes excepcions, tota acció és normalment obra d’un subjecte determinat i identificable. Amb uns quants exemples observem que el subjecte és l’autor de l’acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l’autor de l’acció).

Aquest cotxe no corre gaire. Què o qui corre o no corre?
Se’ns ha penjat l’ordinador. Què o qui s’ha penjat?
En Miquel s’ha cordat les sabates. Què o qui es corda?
L’Anna és una persona prudent. Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable. Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats- Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà. Què o qui caurà?
S’acosta una tempesta. Què o qui s’acosta?
Li agrada llegir. Què o qui agrada?

En els exemples anteriors, l’acció és clarament atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l’acció no admet subjecte, parlem d’oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l’acció a cap subjecte determinat. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha «ningú que calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva…» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).

Quan el verb és susceptible de transmetre l’acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l’acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l’objecte de l’acció de «rebre»). La directora és l’autora de l’acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d’aquesta acció (complement directe).

Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l’estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares eduquen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l’actor al receptor. En el cas d’aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són educats pels pares.

En els usos administratius —i per extensió, en el llenguatge periodístic, i d’aquest al general—, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d’ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l’acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n’observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l’un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l’altre, en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de» (cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com

L’ajuntament concedeix subvencions a les entitats de la vila

es presenta sovint sota les formes següents:

1) Per l’ajuntament es concedeixen subvencions a les entitats de la vila.

2) Des de l’ajuntament es concedeixen subvencions a les entitats de la vila.

amb la qual cosa sembla aconseguit, especialment en el cas 2, l’objectiu de no atribuir expressament l’acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l’ajuntament).

Per comprendre el caràcter antinatural d’aquestes construccions n’hi ha prou d’aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:

cas normal cas forçat
La directora ha rebut els convidats S’ha rebut els convidats per la directora
L’ajuntament informa els veïns Des de l’ajuntament s’informa els veïns

Si efectivament hem d’evitar l’expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com «S’aplicarà el coeficient que pel Ministeri d’Economia s’anomena “índex de preus al consum”», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S’aplicarà el coeficient que el Ministeri d’Economia anomena “índex de preus al consum”». Si bé no es pot descartar la passiva d’aquesta construcció, expressada tot seguit pel participi «anomenat» («S’aplicarà el coeficient anomenat “índex de preus al consum” pel Ministeri d’Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.

Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l’economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d’arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.

El paper i la utilitat de la veu passiva –a la qual esperem també referir-nos– consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre’n l’absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l’acte» o «Es va convidar els pares a l’acte»), «Els periodistes han estat premiats» (o «Es va premiar els periodistes»). En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l’autor de l’acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l’ús de la veu passiva i sense el recurs a la fórmula «des de», que no és la que correspon a la introducció del subjecte agent.

 

RT

 

 

Estàndard
Interferència

Qüestió d’accents


 

Parlant de la grafia que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (Acadèmia Valenciana de la Llengua) assigna a l’anglicisme «sandwich» (sàndwitx, segons aquest repertori), les consideracions d’Eugeni S. Reig ens porten a pensar en un fenomen probablement irreversible: la pèrdua de reflexos i mecanismes propis en la creació o l’adaptació de mots. En el cas de sàndwitx, centra el nostre interès la grafia aberrant i, més important, segons el nostre particular criteri, el manteniment de la síl·laba tònica del mot anglès, que tanmateix Reig accepta en aquesta forma, sàndwitx, però que ell preferiria de no accentuar, sinó deixar en la forma d’origen.

Qui va fixar la forma de sandvitx, en català? Segons el DCVB, el primer testimoni escrit és de J.M. de Sagarra (Vida, II, 11, 1932), però el mateix 1932 Fabra ja l’inclou a la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana. Introduït sens dubte en el parlar urbà, «sandvitx» no degué trobar cap obstacle a passar d’uns certs ambients socials a la novel·la i, d’aquí, al repertori normatiu. Adaptant-ne la grafia, hi va passar tal com el poble pronunciava aquest mot, carregant l’accent sobre la darrera síl·laba, en rima perfecta amb «esquitx» o «pastitx».

Avui que Neymar da Silva Santos ha adquirit una gran popularitat, tota orella atenta s’adona de la vacil·lació entre la pronúncia «Neymàr», probablement comuna a tot l’univers, i la de tendència hispanitzant, que pronuncia «Nèymar». Així mateix, el nom del president dels Estats Units, Barack Obama, és pronunciat en els nostres mitjans audiovisuals com un mot pla, «Bàrack», contra el «Baràck» que pronuncien els nord-americans. A qui no sobta la transformació del nom de l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, en Àrtur, o la de Miquel Iceta, en Míquel? Què direm dels whatsapp? Quan en vam començar a fer servir, sentíem aquest neologisme pronunciat tal com el veiem escrit, whatsàpp, en què sentíem totes les consonants. Avui, però, la cosa sembla sucumbir davant la deixatada pronunciació veïna que, amb la llicència necessària, ens permetem de transcriure guàssa.

La tendència hispana a alterar la pronúncia de termes en què la terminació aguda és ingrata a l’espanyol sembla un fet que no demana demostració. Com no en demana el canvi d’accent de «sandwich» (mot pla en anglès) al «sandvitx» agut, ben emmotllat a la tendència natural del català, que és la mateixa que la del francès.

Que hi vagi haver un doctor Conill que disfressava el seu cognom en «Cònil», un motorista de la Ribera Alta, Jorge Martínez Salvadores, conegut per «Àspar» però que probablement a Alzira era anomenat «Espart», que algun Fuster es faci dir «Fúster», un Sunyer «Súñer», un Samper (variant de Santpere) «Sàmper», tot això no ens hauria de fer oblidar, no pas les regles, sinó l’instint i la naturalitat amb què les regles solen seguir les tendències naturals quan es tracta del llenguatge dels pobles. Si perdem la tendència… poca cosa podrem fer amb una ortopèdia que ningú acceptarà.

Sense saber quins mecanismes ajudarien a corregir aquesta submissió contrària a la fonètica del català, no podem ignorar que el primer camí és predicar amb l’exemple i pronunciar rectament Baràck, Neymàr, whatsàpp i tants altres, insistint-hi i repetint-los si cal en la forma correcta perquè circulin amb la naturalitat que semblem haver-los negat.

 

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

Ben tancat, secret


El Punt - AvuiAquesta nota no té més objecte que fer notar el triomf de la locució “amb pany i forrellat“, que sembla haver desplaçat la que es podia considerar tradicionalment consolidada, “amb pany i clau“.

Sota “tancar“, el diccionari oficial inclou l’expressió “tancar una cosa amb pany i clau. Guardar-la molt bé, ben secreta i segura.”  El diccionari normatiu no fa cap referència a “tancar una cosa amb pany i forrellat”, que, malgrat aquesta absència, cal considerar igualment vàlida.

També el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, sota “pany”, incorpora “tancar (una cosa) amb pany i clau (o amb pany i forrellat)”. Els parèntesis són transcripció d’aquest diccionari.

Entre les locucions incloses al DCVB sota “pany” trobem igualment “Tancar una cosa amb pany i clau“, sense cap al·lusió al “forrellat”

Les locucions que dóna el DCVB sota “forrellat” són aquestes, sense cap al·lusió a “tancar amb pany o clau i forrellat”:

Loc.—a) Esser més aspre que un forrellat de porquera: esser molt adust (Vinaròs).—b) Semblar un forrellat de presó: esser molt malcarat (Sta. Col. de Q.).—c) Fer més por que el forrellat de la presó: esser una cosa molt temible, paorosa (Gandesa).—d) Aquest és de casa, com es forreiat: es diu familiarment d’un qui té molta entrada a una casa, encara que no és de la família (Santanyí).

 

Naturalment poden conviure totes dues formes d’expressió, però aquesta remarca només pretén contribuir a la pervivència de la locució tradicional.

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

D’ençà


L’adverbi «ençà» denota un moviment en l’espai o el temps des d’una posició o situació anterior o més allunyada cap a la direcció on és el parlant o el qui escriu. «Feu ençà aquestes cadires [acosteu-les], que així hi cabrem tots». En aquest sentit, l’antònim d’«ençà» és «enllà»: «Feu enllà aquestes cadires [allunyeu-les], que així estarem més amples».

Fer-se ençà és «acostar-se», com fer-se enllà és «allunyar-se».

Amb la locució «D’ençà de» i «D’ençà que» introduïm el moment a partir del qual es produeix una acció o un estat: «D’ençà de la nostra arribada, no els hem tornats a veure», «D’ençà que vam arribar, no els hem tornats a veure», «De la nostra arribada ençà, no els hem tornats a veure».

D’ençà exigeix la preposició «de», sempre, és clar, que no vagi seguit d’una oració completiva amb «que». Si diem «De la nostra arribada ençà», hem de dir consegüentment «D’ençà de la nostra arribada» i no caure en l’error d’ometre aquesta preposició, com en aquest cas «D’ençà Ø la nostra arribada».

D’ençà no és sinònim de «arran de» o «a propòsit de».

Tot període començat per «d’ençà» exigeix expressar el moment a partir del qual (d’ençà del qual») ens situem. No és correcte com veiem sovint «El pintor es va instal·lar a Montpeller. D’ençà, es concentrà en el paisatge»; aquesta oració s’ha d’expressar completant allò que «d’ençà» introdueix: «De llavors ençà, es concentrà…».

 

RT

—————

 

Teníem aquesta nota redactada i preparada ja fa uns quants dies perquè sortís avui. Dissabte passat, 19 de febrer, Albert Pla Nualart va parlar a l’Ara d’aquesta mateixa qüestió, a què ja ens vam referir en aquest altre text.

 

Estàndard