z - Sense categoria

Qui ho ha fet?


Amb certes excepcions, tota acció és normalment obra d’un subjecte determinat i identificable. Amb uns quants exemples observem que el subjecte és l’autor de l’acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l’autor de l’acció).

Aquest cotxe no corre gaire. Què o qui corre o no corre?
Se’ns ha penjat l’ordinador. Què o qui s’ha penjat?
En Miquel s’ha cordat les sabates. Què o qui es corda?
L’Anna és una persona prudent. Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable. Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats- Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà. Què o qui caurà?
S’acosta una tempesta. Què o qui s’acosta?
Li agrada llegir. Què o qui agrada?

En els exemples anteriors, l’acció és clarament atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l’acció no admet subjecte, parlem d’oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l’acció a cap subjecte determinat. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha «ningú que calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva…» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).

Quan el verb és susceptible de transmetre l’acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l’acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l’objecte de l’acció de «rebre»). La directora és l’autora de l’acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d’aquesta acció (complement directe).

Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l’estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares eduquen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l’actor al receptor. En el cas d’aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són educats pels pares.

En els usos administratius —i per extensió, en el llenguatge periodístic, i d’aquest al general—, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d’ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l’acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n’observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l’un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l’altre, en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de» (cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com

L’ajuntament concedeix subvencions a les entitats de la vila

es presenta sovint sota les formes següents:

1) Per l’ajuntament es concedeixen subvencions a les entitats de la vila.

2) Des de l’ajuntament es concedeixen subvencions a les entitats de la vila.

amb la qual cosa sembla aconseguit, especialment en el cas 2, l’objectiu de no atribuir expressament l’acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l’ajuntament).

Per comprendre el caràcter antinatural d’aquestes construccions n’hi ha prou d’aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:

cas normal cas forçat
La directora ha rebut els convidats S’ha rebut els convidats per la directora
L’ajuntament informa els veïns Des de l’ajuntament s’informa els veïns

Si efectivament hem d’evitar l’expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com «S’aplicarà el coeficient que pel Ministeri d’Economia s’anomena “índex de preus al consum”», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S’aplicarà el coeficient que el Ministeri d’Economia anomena “índex de preus al consum”». Si bé no es pot descartar la passiva d’aquesta construcció, expressada tot seguit pel participi «anomenat» («S’aplicarà el coeficient anomenat “índex de preus al consum” pel Ministeri d’Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.

Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l’economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d’arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.

El paper i la utilitat de la veu passiva –a la qual esperem també referir-nos– consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre’n l’absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l’acte» o «Es va convidar els pares a l’acte»), «Els periodistes han estat premiats» (o «Es va premiar els periodistes»). En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l’autor de l’acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l’ús de la veu passiva i sense el recurs a la fórmula «des de», que no és la que correspon a la introducció del subjecte agent.

 

RT

 

 

Anuncis
Estàndard
Interferència

Qüestió d’accents


 

Parlant de la grafia que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (Acadèmia Valenciana de la Llengua) assigna a l’anglicisme «sandwich» (sàndwitx, segons aquest repertori), les consideracions d’Eugeni S. Reig ens porten a pensar en un fenomen probablement irreversible: la pèrdua de reflexos i mecanismes propis en la creació o l’adaptació de mots. En el cas de sàndwitx, centra el nostre interès la grafia aberrant i, més important, segons el nostre particular criteri, el manteniment de la síl·laba tònica del mot anglès, que tanmateix Reig accepta en aquesta forma, sàndwitx, però que ell preferiria de no accentuar, sinó deixar en la forma d’origen.

Qui va fixar la forma de sandvitx, en català? Segons el DCVB, el primer testimoni escrit és de J.M. de Sagarra (Vida, II, 11, 1932), però el mateix 1932 Fabra ja l’inclou a la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana. Introduït sens dubte en el parlar urbà, «sandvitx» no degué trobar cap obstacle a passar d’uns certs ambients socials a la novel·la i, d’aquí, al repertori normatiu. Adaptant-ne la grafia, hi va passar tal com el poble pronunciava aquest mot, carregant l’accent sobre la darrera síl·laba, en rima perfecta amb «esquitx» o «pastitx».

Avui que Neymar da Silva Santos ha adquirit una gran popularitat, tota orella atenta s’adona de la vacil·lació entre la pronúncia «Neymàr», probablement comuna a tot l’univers, i la de tendència hispanitzant, que pronuncia «Nèymar». Així mateix, el nom del president dels Estats Units, Barack Obama, és pronunciat en els nostres mitjans audiovisuals com un mot pla, «Bàrack», contra el «Baràck» que pronuncien els nord-americans. A qui no sobta la transformació del nom de l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, en Àrtur, o la de Miquel Iceta, en Míquel? Què direm dels whatsapp? Quan en vam començar a fer servir, sentíem aquest neologisme pronunciat tal com el veiem escrit, whatsàpp, en què sentíem totes les consonants. Avui, però, la cosa sembla sucumbir davant la deixatada pronunciació veïna que, amb la llicència necessària, ens permetem de transcriure guàssa.

La tendència hispana a alterar la pronúncia de termes en què la terminació aguda és ingrata a l’espanyol sembla un fet que no demana demostració. Com no en demana el canvi d’accent de «sandwich» (mot pla en anglès) al «sandvitx» agut, ben emmotllat a la tendència natural del català, que és la mateixa que la del francès.

Que hi vagi haver un doctor Conill que disfressava el seu cognom en «Cònil», un motorista de la Ribera Alta, Jorge Martínez Salvadores, conegut per «Àspar» però que probablement a Alzira era anomenat «Espart», que algun Fuster es faci dir «Fúster», un Sunyer «Súñer», un Samper (variant de Santpere) «Sàmper», tot això no ens hauria de fer oblidar, no pas les regles, sinó l’instint i la naturalitat amb què les regles solen seguir les tendències naturals quan es tracta del llenguatge dels pobles. Si perdem la tendència… poca cosa podrem fer amb una ortopèdia que ningú acceptarà.

Sense saber quins mecanismes ajudarien a corregir aquesta submissió contrària a la fonètica del català, no podem ignorar que el primer camí és predicar amb l’exemple i pronunciar rectament Baràck, Neymàr, whatsàpp i tants altres, insistint-hi i repetint-los si cal en la forma correcta perquè circulin amb la naturalitat que semblem haver-los negat.

 

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

Ben tancat, secret


El Punt - AvuiAquesta nota no té més objecte que fer notar el triomf de la locució “amb pany i forrellat“, que sembla haver desplaçat la que es podia considerar tradicionalment consolidada, “amb pany i clau“.

Sota “tancar“, el diccionari oficial inclou l’expressió “tancar una cosa amb pany i clau. Guardar-la molt bé, ben secreta i segura.”  El diccionari normatiu no fa cap referència a “tancar una cosa amb pany i forrellat”, que, malgrat aquesta absència, cal considerar igualment vàlida.

També el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, sota “pany”, incorpora “tancar (una cosa) amb pany i clau (o amb pany i forrellat)”. Els parèntesis són transcripció d’aquest diccionari.

Entre les locucions incloses al DCVB sota “pany” trobem igualment “Tancar una cosa amb pany i clau“, sense cap al·lusió al “forrellat”

Les locucions que dóna el DCVB sota “forrellat” són aquestes, sense cap al·lusió a “tancar amb pany o clau i forrellat”:

Loc.—a) Esser més aspre que un forrellat de porquera: esser molt adust (Vinaròs).—b) Semblar un forrellat de presó: esser molt malcarat (Sta. Col. de Q.).—c) Fer més por que el forrellat de la presó: esser una cosa molt temible, paorosa (Gandesa).—d) Aquest és de casa, com es forreiat: es diu familiarment d’un qui té molta entrada a una casa, encara que no és de la família (Santanyí).

 

Naturalment poden conviure totes dues formes d’expressió, però aquesta remarca només pretén contribuir a la pervivència de la locució tradicional.

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

D’ençà


L’adverbi «ençà» denota un moviment en l’espai o el temps des d’una posició o situació anterior o més allunyada cap a la direcció on és el parlant o el qui escriu. «Feu ençà aquestes cadires [acosteu-les], que així hi cabrem tots». En aquest sentit, l’antònim d’«ençà» és «enllà»: «Feu enllà aquestes cadires [allunyeu-les], que així estarem més amples».

Fer-se ençà és «acostar-se», com fer-se enllà és «allunyar-se».

Amb la locució «D’ençà de» i «D’ençà que» introduïm el moment a partir del qual es produeix una acció o un estat: «D’ençà de la nostra arribada, no els hem tornats a veure», «D’ençà que vam arribar, no els hem tornats a veure», «De la nostra arribada ençà, no els hem tornats a veure».

D’ençà exigeix la preposició «de», sempre, és clar, que no vagi seguit d’una oració completiva amb «que». Si diem «De la nostra arribada ençà», hem de dir consegüentment «D’ençà de la nostra arribada» i no caure en l’error d’ometre aquesta preposició, com en aquest cas «D’ençà Ø la nostra arribada».

D’ençà no és sinònim de «arran de» o «a propòsit de».

Tot període començat per «d’ençà» exigeix expressar el moment a partir del qual (d’ençà del qual») ens situem. No és correcte com veiem sovint «El pintor es va instal·lar a Montpeller. D’ençà, es concentrà en el paisatge»; aquesta oració s’ha d’expressar completant allò que «d’ençà» introdueix: «De llavors ençà, es concentrà…».

 

RT

—————

 

Teníem aquesta nota redactada i preparada ja fa uns quants dies perquè sortís avui. Dissabte passat, 19 de febrer, Albert Pla Nualart va parlar a l’Ara d’aquesta mateixa qüestió, a què ja ens vam referir en aquest altre text.

 

Estàndard
z - Sense categoria

Des de – des que – d’ençà que – d’adés que


 

Llegeixo a la secció Homo Fabra del Núvol la nota següent de Griselda Oliver i Alabau

 

Des de, des que

En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.

Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.

Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.

.


 

En el cas de les solucions a la combinació “des de que” que ens recorda Griselda Oliver caldria afegir altres possibilitats, com l’encara viu –cada dia més negligit i arraconat– “d’ençà que“, i una fórmula encara més oblidada, “d’adés que“, que, amb una alteració dels elements (“des de que” → “de des que” → “‘d’adés que“), és aproximadament homòfona de la incorrecta. D’adés, que he sentit dir espontàniament, figura així documentat al DCVB:

2. D’adés que…: cast. desde que. «D’adés que hi ha tal malaltia, fan això» (Bagà). «D’adés que ets estrenat aquest vestit» (Agullana). «D’adés que jo som aquí» (El Vilar).”

Així un incorrecte “des de que”—”Des de que han arribat no han parat de treballar”— trobaria una altra fórmula de solució irreprovable i genuïna: “D’adés que han arribat no han parat de treballar”.

 

RT

 

 

Estàndard
z - Sense categoria

Menys recolzar


Menys recolzar

La causa de l’èxit relatiu del menys és que tot menos pot ésser reemplaçat per menys.

Apoiar costarà molt de bandejar, perquè, mancat el català d’un verb que pugui traduir l’espanyol apoyar en tots els casos, cal reemplaçar-lo per un mot diferent en cada cas.

Pompeu Fabra (1923)

 

«Menys» (adverbi) i «recolzar» (verb) són dos mots que difícilment hauríem pogut sentir o llegir a la Barcelona de fa cent anys, quan eren habituals les formes castellanes menos i apoyar. Avui tant «menys» com «recolzar» són part elemental de tota conversa o de qualsevol escrit. Com augurava Fabra en els fragments citats –que reproduïm més avall íntegrament–, «menys» ha triomfat sense dificultat, mentre que avui, creient haver trobat la clau per resoldre tots els usos del castellà apoyar, el verb «recolzar» és tractat amb uns valors que no havia tingut mai. I, malgrat la disfressa, el castellanisme subsisteix, perquè, si bé hem desterrat apoiar canviant-lo per «recolzar», l’error és el mateix que tindríem volent traduir tot «cargol» català per «tornillo» castellà, amb què arribaríem a situacions peregrines com ara de canviar «Un arròs amb cargols» per «Un arroz con tornillos».

Les observacions de Fabra són de l’any 1923. El 1932, dins el Diccionari General de la Llengua Catalana («el Fabra»), la definició de «recolzar» es tanca amb aquestes paraules: «Usat impròpiament en el sentit de prestar suport».

 

Sobre «menys» i «recolzar», el 1923 Pompeu Fabra escrivia:

«Quina ha estat la causa de l’èxit del mot menys dins el català corrent, al costat de l’èxit escàs o millor dit nul del mot llur? A la llengua literària, l’adopció del llur és molt anterior a la del menys; i, amb tot, llur ha penetrat molt menys en el llenguatge parlat que aquest adverbi; en realitat, no hi ha penetrat gens. La causa de l’èxit relatiu del menys és que tot menos pot ésser reemplaçat per menys, mentre que tot seu no pot ésser reemplaçat per llur, sinó tan solament el seu que es refereix a dos o més posseïdors.

»Anàlogament, un castellanisme és relativament fàcil de bandejar quan hi ha un mot català que el pot reemplaçar en tots els casos; però serà dificilíssim d’extirpar si cal reemplaçar-lo adés per un mot adés per un altre. Apoiar, per exemple, costarà molt de bandejar, perquè mancat el català d’un verb que pugui traduir l’espanyol apoyar en tots els casos, cal reemplaçar-lo per un mot diferent en cada cas, ço que no permet una substitució purament mecànica d’aquell mot.

»Però, a part de la dificultat que suposa no disposar d’un mot que ell tot sol serveixi per remeiar un determinat castellanisme, cal constatar que hi ha molts a quin fins desplau (i se n’haurien més aviat d’alegrar) que el català no posseeixi un mot que correspongui exactament al mot foraster, i ho consideren gairebé com un defecte de la llengua catalana.

»En converses successives tractarem d’apoiar i d’altres castellanismes que es troben en el mateix cas que apoiar

Pompeu Fabra

Converses filològiques (núm. 406., ed. de J. Rafel)

 

A l’article «colze» del seu Diccionari crític i complementari de la llengua catalana, Joan Coromines escriu:

«Fabra recomanà l’elegant construcció “la dama recolzava en el braç de l’enamorat”, “la volta ja només recolza en un sol pilar”, “tal opinió podria recolzar en tal o tal fet” i, transitivament, “recolzar la meva càrrega feixuga en aquella paret” (o sigui, “fer descansar, estontolar”), però no “recolzar la gestió d’en Tal o en Tal” com a equivalent del cast. apoyar, com han imitat desmanyotadament alguns.»

Segons Fabra, el verb que es tractava de desterrar té fonamentalment tres usos:

  1. Apoiar, transitiu, significant sostenir una cosa sobre una altra, en una altra, contra una altra: Apoiar el colze a la taula.
  2. Apoiar-se, reflexiu, significant sostenir-se, una cosa, sobre una altra, en una altra, contra un altra: Apoiar-se en el bastó.
  • Apoiar, transitiu, sostenir una cosa i, en sentit figurat, patrocinar, ajudar, prestar suport. Apoiar una pretensió raonable.

 

Els casos I i II, que no presenten dificultat, poden trobar equivalents en els verbs

  • repenjar
  • apuntalar
  • estintolar o estontolar
  • descansar
  • reposar
  • basar o basar-se
  • recolzar
  • fonamentar o fonamentar-se

 

En el cas III, el més vulnerable al calc i el més reiteradament sotmès als mals usos de «recolzar», es pot resoldre amb algun dels verbs o les perífrasis següents:

  • abonar
  • prestar o donar suport (a)
  • fer costat (a)
  • confirmar
  • ajudar
  • fomentar
  • secundar
  • patrocinar
  • sostenir
  • corroborar
  • ajudar
  • contribuir a
  • cooperar amb

 

Encara, al diccionari Castellà – Català de la Gran Enciclopèdia Catalana trobem aquestes equivalències:

 

apoyar

  1. v tr recolzar. Apoya la escalera en la pared, recolza l’escala a la paret.
  2. afirmar, afermar; fer força. Apoyar el pie en el estribo, afermar el peu a l’estrep.
  3. fig basar; fundar. Apoya su hipótesis en hechos concretos, fonamenta la seva hipòtesi en fets concrets.
  4. fig confirmar; refermar. Muchos hechos apoyan esta hipótesis, molts fets confirmen aquesta hipòtesi.
  5. fig donar (o prestar) suport a. Apoyar una candidatura, donar suport a una candidatura.
  6. v pron (una cosa) recolzar intr; descansar
  7. (una persona) repenjar-se; recolzar-se; penjolar-se.
  8. (afirmarse) fer força; afermar-se. Apóyate para levantarte, fes força per aixecar-te.
  9. fig fundar-se; basar-se; recolzar Su teoría se apoya en la práctica, la seva teoria es funda / es fonamenta en la pràctica.

(Al punt 9 afegiríem fonamentar-se, que creiem equivalent a fundar-se.)

 

RT

 

Estàndard
Lèxic

Grimpa


Grimpa – grimpaire

Amb aquestes dues formes podem resoldre un barbarisme modern i relativament freqüent, «trepa», amb què l’espanyol designa una persona sense escrúpols que, per aconseguir allò que persegueix, generalment en qüestions de feina, actua sense miraments i passant per damunt d’altres persones, amics, companys, coneguts, etc.

El mot «trepa», admès al diccionari normatiu, i que, per tant, els correctors automàtics consideren legítim, té diferents accepcions :

f. [LC] Tros de roba de color diferent que es posava com a adorn als vestits. Una gonella de grana amb trepes de vellut negre.

f. [EI] [AF] Làmina de zinc, cartó, etc., rígida, perforada adequadament, que s’empra per a fer marques de pintura en una superfície.

Sinònim de “gentalla”: Gent de baixa estofa, de la pitjor mena.

El darrer, «gent de baixa estofa», és sovint usat en expressions com és ara «Quina trepa de brètols, aquells que van comparèixer ahir!», per referir-se amb sorpresa i enuig a una colla de persones murriesques, imprevisibles.

El mateix diccionari també admet el verb «trepar», però amb significats que, com en els mots anteriors, no tenen res a veure amb el de l’espanyol «trepar: subirse a un lugar alto o poco accesible», que és el que sens dubte ha permès crear «trepa» en el sentit de persona sense escrúpols.

Alguna vegada que ha sorgit la qüestió de quin podria ser l’equivalent català del «trepa» espanyol, he suggerit «grimpaire», inclòs al diccionari i ben expressiu de la idea de «Enfilar-se ajudant-se de les mans», idea completada amb una segona accepció només descrita amb un exemple eloqüent: «El nou director només pensa a grimpar».

Al costat d’aquesta solució perfecta al problema de la forma catalana de referir-nos a aquesta mena de persones, encara veig una altra possibilitat, que aprofitaria la capacitat del català per formar substantius acabats en –a (no gaires, cal reconèixer-ho) a partir de verbs: el resultat d’aquesta adaptació són uns substantius referits-se a la persona que fa l’acció.

En sentit invers i ben eloqüent, el Vocabulario de disparates, d’Ana Oller,(1) adverteix d’un recurs català que en espanyol s’ha d’evitar: «Es muy común en Cataluña esta equivocación, por la cual se da al agente el nombre de la acción, diciendo: “Fulano es un estafa.” Lo mismo es esto que si á un farsante se le llamase un farsa, ó á un estampador un estampa».  Aquesta mena de correccions a l’espanyol de Catalunya, amb precedents històrics que procurarem comentar, ens fan adonar de la solució recta a uns problemes que no teníem i que, justament gràcies a aquesta imposició subtil o no tan subtil, però continuada, desfiguren el català.

N’anoto uns quants casos, sense pretensió d’exhaustivitat, i aclareixo amb satisfacció que no em puc considerar el pare d’aquesta troballa, que figura almenys en la novel·la Una dona d’aigua, de Núria Esponellà.

del verb                 el substantiu, la persona que…

badar                        bada
espiar                       espia
estafar                      estafa
guaitar                     guaita
guardar                    guarda
grimpar                   grimpa (no  inclòs els diccionaris de més ús)
guiar                        guia
llepar                       llepa
mossegar                mossega
pispar                      pispa
traficar                    trafica

 

RT

———————-

1. Desconec aquesta obra, que la portada reproduïda per Google Books atribueix a Ana Oller, tot i que altres consultes al mateix cercador en consignen Francisco Antolin y Saez com a autor, amb peu d’impremta a Valladolid.

Estàndard