z - Sense categoria

Pregó, pregoner


L’al·lusió a les festes de Santa Tecla, de Tarragona, ens recorda una vella qüestió terminològica en què veiem una ombra que persisteix. Si només fos aquest cas, la cosa tindria poca importància; però, per petites que siguin, totes les qüestions mereixen de ser comentades.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear un «pregoner» és 1) el «nunci o encarregat de fer els pregons» o 2) «qui publica en veu alta notícies, idees, doctrines», i «pregó», arrel dels derivats, és un manlleu del castellà, com creu el mateix diccionari amb un discret «segurament».

Topem, com en el cas de la cadena de «apropar» («cerca, acercar, cercano, cercanía» > prop, apropar, proper, propania» —d’aquesta aberració en tenim constància personal), amb la mimesi servil d’una cadena que en castellà ha estat productiva, però que el català resolia amb recursos propis i que, per tant, desconeixia.

Nunci

Nunci

«Nunci», que és el mot que tradicionalment designava el «missatger, herald; encarregat d’anunciar alguna cosa» i també el «funcionari municipal encarregat de fer els pregons» (1), s’ha vist suplantat pel «pregoner» amb el pretext probablement afegit de la tercera accepció que el DCVB reconeix en «nunci»: «ambaixador del Papa prop d’un Estat o príncep», figura protocol·lària que en el llenguatge popular degué tenir una vitalitat escassa.

(1) Quan el DCVB parla de «pregons», incorre de fet en una incongruència. La segona accepció de «crida» en aquest repertori diu: «Acte de cridar o anunciar en veu alta una cosa d’interès general; cast. pregón», explicació que delata l’origen del mot.

 

Sobre aquests mots, trobareu una documentada explicació en el blog de Gabriel Bibiloni (24 / 9 / 2016).

A «crida», ja ens hi vam referir en un treball antic (Revista de llengua i dret, novembre 1984), on dèiem:

 

[…]

La fórmula crida i cerca, que de fet ja havíem llegit, ens demostra fins a quin punt cal llegir per activa i per passiva o, per dir-ho amb més duresa però també amb més precisió, fins a quin punt la lectura d’un text català ha d’anar acompanyada de la traducció simultània a l’altra llengua oficial. Per què? Perquè una lectura directa dels textos medievals no ens reporta gaire més novetat que la que ens forneixen uns determinats termes caiguts en desús i, en canvi, hi trobem una llengua admirable, normal, llisquent –si bé en bona mesura víctima del llatinisme de l’època. En el cas de crida i cerca, tot i haver-hi passat unes quantes vegades per damunt, no sabíem veure més que una expressió inusual, perfecta, i prou. La referència a l’espanyol ens fa adonar que es tracta del que aquesta llengua expressa amb la fórmula orden de busca y captura. Vegem-ho amb un exemple extret del Diplomatari de l’abadia de la Real de Mallorca, editat per Pau Móra y Lorenzo Andrinal (Palma, 1982), al qual ja es va fer referència en el primer número d’aquesta Revista. El cas referit és de 1340: «…tot hom quil sàpia nel tengués celat ne amagat per qualsevol manera e noi denunciarà a la cort dins ii dies après que la crida e cerque seran fetes, serà encorregut…».

Sembla evident que la fórmula de què fins ara ens hem servit, «ordre de recerca i captura», no és més que una traducció forjada sobre un model predeterminat (l’espanyol). Tenim la possibilitat de reintroduir crida i cerca, però nosaltres des d’aquí només ho suggerim. També ho fem tot advertint que, si adoptàvem aquesta fórmula clàssica, ja no ens caldria recórrer a ordre, vist que la crida ja conté l’ordre. Doncs, aquí el verb ja no serà dictar (per dir dictar ordre de…), sinó fer (fer la crida i la cerca); si de cas, ordenar de fer crida i cerca.

[…]

«Pregonar», igualment suspecte malgrat els diccionaris, hauria hagut de ser amablement oblidat, preferint-hi algun dels equivalents anunciar, cridar, esbombar, divulgar, difondre, trompetejar.

 

RT

Anuncis
Estàndard
z - Sense categoria

U més u – Un més un


 

UmesU-26-6-2016

 

La notícia (diari Ara, 26 de juny 2016) tracta de les eleccions espanyoles. El periodista és un sevillà que escriu des de Madrid. Que ha enviat l’original en castellà, no cal posar-ho en dubte. Per tant, hi ha hagut una traducció, de màquina o, potser, d’un traductor (traductor anònim, perquè les traduccions firmades pel traductor només són les d’articles importants o de llengües de les que alguna vegada s’han considerat “estranyes”).

El traductor o el corrector, però, cauen en el que creiem un error: confondre u i un, un ordinal amb un numeral. Aquest error, escampadíssim i que potser un dia veurem reconegut pel diccionari normatiu, és el que sentim tan sovint, per exemple, quan entrem al forn a comprar el pa: —Aquesta barra, quant val?  —U quinze, en comptes de “un amb quinze, és a dir, un euro amb quinze cèntims.

L’articulista diu: “Si Susana Díaz guanya per més d’un vot el PP a Andalusia i per més d’un escó Units Podem…”. Quin dubte hi ha doncs, que es tracta d’un numeral i no d’un ordinal?

Per simplificar, si reculem mentalment a l’època en què que la moneda corrent no era l’euro sinó la pesseta, mai no hauríem dit “u amb cinc“, sinó de “una amb cinc”, perquè l’ordinal “u” no té flexió de gènere.

Estàndard
z - Sense categoria

Girapeix


Girapeix

El terme girapeix no és certament dels que se senten més sovint a les cuines, desplaçat amb molta probabilitat per escumadora, que suggereix la pèrdua d’un de més genuí, l’esbromadora. De escumadora en trobem il·lustració gràfica a Google, però l’esbromadora hi és escassament representada, i amb  poc encert, gosaríem dir.

Les definicions que ens en donen el DIEC i el DCVB són aquestes:

m. [LC] Giradora per a fer girar el peix que es fregeix.

m. Giradora de la paella

Creiem més encertada la definició del DCVB, perquè, no limitant la funció de l’instrument al maneig del peix que es fregeix, admet que s’usa per a la manipulació de carn, verdures, etc., que coem en una paella, a les quals, però, cal afegir altres funcions, com ara la d’esbromar o escumar

El mateix DCVB localitza el girapeix a la Pobla de Lillet, Bagà, Olot, Olost, Lledó, Sant Joan les Abadesses., Campdevànol, Llofriu, Pineda, Manresa, Canet de Mar, Sabadell, Vilafranca del Penedès., Santa Coloma de Queralt i Montblanc. Aquesta sola extensió geogràfica ja ens diu que no es tracta d’una simple variant local. Amb tot, resultat de la consulta a Google per trobar-ne imatges és francament pobre.

Estàndard
z - Sense categoria

Anar i venir


.

Coincidint amb els usos d’altres llengües, com el francès o l’italià, i diferint en aquest punt de l’espanyol, en català el parlant se situa sempre mentalment en el lloc de la persona a qui parla:

  • Demà vindré a casa teva (el parlant es col·loca al lloc del seu interlocutor. Espanyol: «Mañana iré a tu casa»).
  • Persona 1: Em pots venir a ajudar? – Persona 2: Sí, vinc de seguida (la persona 2 se situa mentalment en el lloc de la persona 1. Espanyol: Sí, enseguida voy).
  • Demà anirem a can Mestres (el parlant i el seu interlocutor es refereixen a un lloc —can Mestres— que no és el de l’un ni de l’altre)
  • Si demà vas a casa meva no m’hi trobaràs, perquè estaré tot el dia a Igualada (hipòtesi en què el parlant avança que no serà a casa)
  • Si demà véns a casa meva, et presentaré els meus fills  (hipòtesi en què el parlant avança que serà a casa)
  • Persona 1: Pots anar a obrir la porta? – Persona 2: Ara hi vaig. 

Amb sentit de moviment i en absència explícita del complement de lloc cap al qual s’orienta el moviment, el pronom «hi» és indispensable amb el verb «anar». «Ara vaig» és una oració incompleta i inviable. «Ara vaig a comprar el pa», «Ara vaig a passejar» o «Ara hi vaig» resolen l’oració coixa i incorrecta.

Sense pronom, «anar» significa «fer de cos, evacuar», com veiem en els exemples del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i del diccionari.cat (Enciclopèdia Catalana):

7 intr. [LC] [MD] pop. Fer de cos, evacuar. El malalt ha anat dos cops avui.

9 anar de ventre (o simplement anar) Fer de cos, evacuar. Anar regularment cada dia.

 

RT

 


 

Albert Jané – El llenguatge (columna de l’Avui)

ANAR I VENIR (II)

Amb el que en vam dir ahir creiem que pot resultar clar l’ús correcte dels verbs anar i venir. Però hi podríem afegir encara un parell d’observacions.

Potser, ben mirat, la nostra explicació no resolia el dubte possible entre aquestes dues frases: Digueu-li que vingui a casa vostra i Digueu-li que vagi a casa vostra. Si realment aquest dubte és possible, ens el resol la definició del Fabra del verb venir, de la qual, amb la del verb anar, vam ponderar la precisió, sense, però, transcriure-la. Ho farem tot seguit, advertint que cal llegir-la detingudament: «Transportar-se d’un lloc al lloc on és (o era o serà en el moment de l’acció) el qui parla o aquell a qui hom parla; moure’s amb un moviment contrari al designat por anar.» Per tant, d’acord amb aquesta definició, que supedita l’ús del verb venir al lloc on és –en aquest cas que plantegem– aquell a qui hom parla, les dues frases que hem indicat són totes dues correctes, però són d’aplicació en casos diferents. Digueu-li que vingui a casa vostra suposa que vós –o vosaltres– hi sereu (i farà cap, per tant, al lloc on és aquell a qui hom parla). I Digueu-li que vagi a casa vostra suposa que no hi sereu. Anàlogament: Que vingui a casa meva (a veure’m) i Que vagi a casa meva (a dir que no hi aniré a sopar).

L’altra observació és que l’ús dels verbs anar i venir pot dependre, explicant un mateix fet, de l’estil directe o indirecte. Un exemple de narració d’estil directe pot ésser el següent: Em va telefonar i em va dir: -Vine quan vulguis. I jo li vaig respondre: -Sí que vindré. El mateix text, traslladat a l’estil indirecte dóna aquest resultat: Em va telefonar i em va dir que hi anés quan volgués i jo li vaig respondre que sí que hi aniria. En el primer cas es tracta de traslladar-se on és aquell qui parla i aquell a qui hom parla. Però la conversió del text a l’estil indirecte fa que el mateix indret ja sigui aquell on és aquell de qui es parla –allí– i, per tant, en lloc de venir fem servir el verb anar.

(3-IX-77)

Estàndard
z - Sense categoria

Singulars, plurals, ocells i aus


El cant dels ocells

Albert Jané (Institut d’Estudis Catalans)

Una de les més belles cançons de Nadal del nostre repertori popular és, com sap tothom, El cant dels ocells, que, en els darrers decennis, segurament com a conseqüència de les interpretacions del gran Pau Casals, va adquirir un cert valor simbòlic i representatiu, patriòtic i tot.

No pretenem ara altra cosa que fer un parell d’observacions de caràcter lingüístic que ens suggereix la lletra d’aquesta esplèndida composició musical.

En primer lloc, volem posar en relleu que el títol, El cant dels ocells, és un exemple magnífic de l’ús del singular en el que en podem dir el plural col·lectiu, és a dir, un sintagma nominal amb què es designa un conjunt d’elements, coses o persones, referits als d’un altre conjunt amb els quals hi ha una relació rigorosament individual. Cada ocell, el rossinyol, el canari, el verdum, etc., té el seu propi cant, específic i diferent del dels altres, però aquest fet no va pas induir l’anònim autor de la lletra d’aquesta cançó a dir-ne Els cants dels ocells, tal com molts proposen actualment, adduint que es tracta no d’un sol cant sinó d’una pluralitat de cants. Evidentment, l’autor ni s’ho devia plantejar; es va limitar a escriure el títol d’una manera natural i espontània, d’acord amb un ús general que no coneixia vacil·lacions de cap mena.

En segon lloc, i és penós haver-ho de dir, avui serien molts els qui, supeditats vergonyosament i voluntàriament, perquè no els hi obliga ningú, als usos de l’espanyol, en lloc de El cant dels ocells no vacil·larien a dir El cant de les aus. Hem denunciat més d’un cop aquest castellanisme d’ús que consisteix a subjectar-se dòcilment a una norma de distribució que el castellà ha creat amb les seves paraules pájaro i ave, fent correspondre automàticament, amb un rigor digne d’una causa millor, ocell a la primera d’aquelles dues paraules, i au a la segona, cosa que els emmena a dir sistemàticament les aus nocturnes, les aus de presa, les aus dels aiguamolls de l’Empordà, fins i tot les aus de corral, deixant de banda una paraula tan genuïna i tradicional com aviram. No es volen adonar que aquesta norma de distribució és una norma pròpia i exclusiva del castellà, i s’hi subordinen de bon grat, i aquesta subordinació els priva de recórrer a unes solucions tan genuïnes com els ocells de presa o els ocells de nit.

Val a dir que els ocells de què és qüestió en la nostra cançó no són exclusivament ocellets menuts, moixons com el canari o el verdum. El primer que s’hi esmenta és ni més ni menys que l’àliga (o àguila) imperial, i, reblant el clau, l’últim és el duc, un ocellàs gegantí, el més gros de tots ocells de nit. No ha de ser inescaient que allarguem aquesta breu nota amb la nòmina completa de tots els ocells esmentats en la cançó: l’àliga imperial, el pardal, el verdum, el lluer, el passerell, el tord, el rossinyol, la cotxa, el bitxac, el reietó, el canari, el cotoliu, el merlot, l’estiverola, el francolí, la puput, la tórtora, el colom, el pigot, el borroner, la guatlla, el cucut, la perdiu, la garsa, la griva, el gaig, la cadernera, el pinsà, el xot, el mussol, el gamarús i el duc. Remarquem que els quatre darrers són tots ells ocells de nit (no «aus nocturnes», com diuen habitualment els nostres sucursalistes).

 

Llengua Nacional, núm. 93

 


 

20160505_165629_ShiftN

A partir de la referència de l’article anterior als singulars usats amb valor col·lectiu, la imatge del damunt, d’un indicador de trànsit a la Via Laietana de Barcelona, ens proporciona un bon exemple en què s’hauria hagut d’aplicar aquest singular. Amb “Zones d’aparcament”, no hauríem dit exactament el que volem dir? El conductor, no en tindria prou si trobava una plaça d’aparcament i no pas “d’aparcaments”? Aquesta hauria estat la formulació més clara i, sense haver de recórrer a l’adjectiu de sempre, “genuïna”, la més normal i espontània.

En un cas semblant, veiem un anunci publicitari que ens adverteix d’un manyà que es dedica a fer “canvis de panys”. Parlant d’un sol canvi (canvi de panys), hauríem entès sense dificultat que es dedica a fer aquestes operacions.

 

Ramon Torrents

 

Estàndard
Interferència, Lèxic

Paella


La paella és l’estri bàsic que destinem a fregir. El diccionari normatiu ens en diu això:

1 1 f. [LC] [ED] Estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó ample i de poca altura, amb un mànec llarg també de metall o dues anses, que serveix per a fregir viandes.

El mateix diccionari afegeix que una paella també és un ”guisat fet d’arròs cuit amb carn, peix, marisc, llegums i altres ingredients”.

En espanyol, una “paella” és una “sartén”. Però quan, amb un manlleu del català, aquella llengua parla de “paella”, ho fa per referir-se al que el diccionari de l’Academia Española descriu com un “plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., característico de la región valenciana, en España” y la “sartén en que se hace” [l’arròs esmentat].

La monstruosa “paellera”, tan estesa en les botigues de parament i entre moltes famílies, respon a la necessitat d’aplicar en espanyol un nom derivat de “paella” per designar el recipient amb què s’elabora l’arròs a la paella. La mateixa Academia Española de la Lengua ens presenta aquesta definició:

paellero, ra.

1. adj. Perteneciente o relativo a la paella (‖ plato de arroz). Valencia es el templo paellero.

2. adj. Dicho de una persona: Que hace paellas (‖ platos de arroz). U. t. c. s.

3. adj. Dicho de una persona: Aficionada a la paella (‖ platos de arroz).

4. m. Hornillo especial o parrilla preparada para hacer paellas (‖ platos de arroz).

5. f. Recipiente metálico a modo de sartén, de poco fondo y con asas, que sirve para hacer la paella.

Sense cap dubte sobre l’ús català del terme “paella” –que val en primer lloc per designar l’atuell i, després, per  a l’arròs que hi fem–, convé recordar que els derivats espanyols “paellero -a” només tindrien alguna correspondència en català per referir-se a aquests mots del diccionari normatiu:

paeller (1)

1 m. [LC] Prestatge o armari on es guarden paelles.

2 m. [LC] Construcció, al ras, adequada per a coure l’arròs a la paella amb llenya o garbons petits.

o bé a

paellaire

m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que fa paelles o en ven.

El recipient, la “paella”, sigui de vores altes o baixes, amb nanses o sense i deixant de considerar-ne el diàmetre, no necessita més nom que el que ja té: “paella”.

Si bé acceptable com a fet consumat, en català hauria semblat potser més acordat a la normalitat parlar d’un “arròs a la paella”, com diem també un arròs a la cassola (i un pas “una cassola”). Si en espanyol s’ha designat amb el terme “paella” l’arròs cuit en aquest recipient és perquè “paella”, en espanyol, no té altre significat que justament aquest arròs, essent així que la paraula que designa el recipient no és altra que “sartén”.

(Per il·lustrar la nota anterior amb una imatge de Google, hem hagut de prescindir de la cerca “paella”, sota la qual totes les respostes ofereixen imatges d’una paella grossa, sense mànec i amb dues nanses, de les usades per fer l’arròs a la paella. Les imatges que ens han estat útils són les que trobem sota “sartén”, “poêle”, “frying pan”.)

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

‘Envers’ –amb suplement sobre ‘vers’ i ‘devers’


Reproduïm un article d’Albert Jané publicat el 23 de novembre 1978 al diari Avui

Albert Jané

La preposició envers –així com les altres de la mateixa sèrie, vers, que és la forma primitiva o bàsica, i devers– no té una forma corresponent en castellà. Les formes que hi equivalen són «hacia» i el grup «para con». (Notem que, de fet, envers és l’escriptura aglutinada de en vers.)

Envers pot usar-se amb dos significats diferents. Un d’ells és el mateix amb què solem usar la preposició vers: «cap al costat de», «cap a la banda de». Aquest significat, doncs, comporta una certa idea d’imprecisió, és a dir, indica una direcció més o menys aproximada, que fa que convingui prescindir d’aquestes preposicions quan calgui indicar una direcció ben precisa i determinada.

Però la preposició envers és més aviat usada per a indicar un altre tipus de relació, aquella denotant la qual escau de traduir-la al castellà per «para con». És en aquest cas que envers resulta un recurs gramatical eficacíssim, que val la pena de tenir en compte. És cert que, amb aquest significat, en molts casos envers és substituïble per la simple preposició feble amb. Ho indica explícitament el Diccionari Fabra, a l’article amb, on s’estableix aquesta equivalència, així com els exemples d’altres articles: Ésser complaent amb tothom, envers tothom, Comportar-se bé, malament, amb una noia, envers una noia. I els exemples de l’article envers, del mateix Diccionari, així com els de les gramàtiques de Fabra (entre elles, la francesa, en què indica l’equivalència de envers amb la forma homògrafa del francès), en tots ells envers fóra substituïble per amb: …misericordiós envers els pobres, Ells s’ha captingut malament envers els seus parents, Els rostres deures envers els pobres.

Però hi ha oracions en què no fóra possible d’usar amb en lloc de envers, i això és el que ens confirma la utilitat d’aquesta preposició: … l’ambient o medi en què hom s’ha criat i envers les quals (coses) hom es sent naturalment inclinat (DGLC, «agre»), Sentiment, esp. d’odi, envers aquell qui posseeix una cosa que nosaltres no tenim (DGLC, «enveja»).

 

(23-XI-78)


A la vista de l’apartat de fonètica del Diccionari Català-Valencià-Balear, anoto que les preposicions vers, envers i devers no són (no eren, almenys) universals a totes les terres de llengua catalana.

De envers, el DCVB dóna les pronúncies de Barcelona (əmbés) i Mallorca (əɱvés). Segons aquest diccionari envers no és documentat al País Valencià.

Devers, segons el mateix DCVB, és propi de València, tant com de Mallorca: en terres valencianes, la “r” és sensible; a Mallorca és muda, amb “e” inicial neutra. El DCVB no documenta aquesta preposició en cap població del Principat i és, pel que creiem, la més corrent de la sèrie en els parlars baleàrics.

Sobre vers, el mateix diccionari ens diu literalment: «No és paraula d’ús vulgar, sinó literari. En el llenguatge parlat s’usa la forma composta devers (=de vers), de la qual cal consultar l’article especial, com també el de la forma envers.»

En tot cas, cal entendre que, amb l’excepció dels parlars valencians, la “r” final de envers i devers sempre és muda, en rima perfecta amb través.

 

 

Ramon Torrents

Estàndard