z - Sense categoria

“Un tast de català”


És natural que tot escriptor enfili, directament o amb circumloquis i si cal amb marrades, cap als seus interessos. Quins són els d’Albert Pla Nualart? No costa endevinar-ho si se segueix la línia dels seus articles aparentment divulgatius (deixo a part les coincidències de fons). Si bé en principi caldria entendre que aquests articles pretenen contribuir al bon ús de la llengua, de fet són molt sovint (jo crec que massa sovint, si pensem en un lector de diaris i no en el lector de publicacions especialitzades) una col·lecció d’observacions sobre irregularitats que ell voldria veure reconegudes. “És un heterodox?”, ens podem demanar?

El dia 5 de desembre del 2015, amb “Ara n’hi dic papallones perquè el nét m’entengui“, sembla voler-nos parlar de la pèrdua que significa l’arraconament de les variants dialectals (“voliana” sucumbeix davant del pes de “papallona”, diu Pla, i jo i potser molts altres hi afegiríem, per exemple, “llombrígol” ha caigut sota el pes de “melic”, com “ratapinyada” al de “ratpenat”, etc.). De fet, però, Albert Pla no pretén sinó legitimar una qüestió, no pas controvertida, sinó que entre la gent que ha reflexionat una mica sobre la llengua sembla mancada de tota lògica: els usos espuris o adventicis del pronom “hi” –antics i molt consolidats, això s’ha de reconèixer per endavant i sense reserves.

En una obra acadèmica, les constatacions d’Albert Pla serien aplaudides, estudiades i valorades. En un diari destinat a un públic general –i amb el qual es guia i s’orienta sens dubte una gran part de gent preocupada per la manera de parlar i d’escriure–, aquest encert ja no sembla tan segur. En Pla Nualart s’erigeix en un apòstol qualificat i respectat d’aquella heterodòxia. I que les seves lliçons aconsegueixen els fins que es proposa, això es pot comprovar, per exemple, en la proscripció sistemàtica del participi “estat” corresponent al verb “ser” i la limitació d’aquesta forma de participi als usos del verb “estar”, seguint el model de l’espanyol.

Sense entrar en detalls, hem d’acceptar “Hem de dir’ls-hi que vinguin”? “Els hi hem d’amagar les joguines”?; “Com que encara no ho sabien, avui els hi han explicat”? Aquests exemples, simplement inventats, responen a casos observats sovint en el diari.

Els encerts d’Albert Pla Nualart no haurien de ser motiu de beneir totes les seves cavil·lacions, que, si han d’arribar a ser norma d’ús, creiem que primer haurien de ser objecte d’una reflexió més ampla. En l’àmbit oportú, perquè parlem de diaris, de premsa, ràdio i televisió, no pas d’altres coses.

 

RT

 

(Aquesta nota va ser escrita a final de l’any 2015 i no tindria sentit de publicar-la sense aquest aclariment un cop Albert Pla va deixar la seva col·laboració lingüística al diari Ara.    —10 de gener 2023)


 

UN TAST DE CATALÀ

“Ara n’hi dic papallones perquè el nét m’entengui”

ALBERT PLA NUALART – 04/12/2015 17:41

Navegant per internet em trobo l’Hermínia, una senyora de 81 anys de la Segarra que de les papallones sempre n’havia dit volianes, i ara, perquè el nét l’entengui, en diu papallones. Un dialecte, com una llengua, mor quan deixa de ser transmès familiarment, i per això les volianes tenen peu i mig a l’altre barri. Però, mentre que l’agonia d’una llengua sol provocar grans esgarips, els dialectes es fan fonedissos en un dens silenci administratiu, com si la riquesa que aporten fos del tot prescindible.

Deixant de banda l’elegia i centrant-me en la sintaxi, de la frase de l’Hermínia m’interessa aquest n’hi. És un n’hi que podem considerar col·loquial, però el podem trobar també en textos més formals: “Per què n’hi diuen X quan volen dir Y?”

La correcció més habitual en aquests casos és canviar n’hi per en. Una primera anàlisi ens pot portar a concloure que els pronoms en i hi tenen en aquestes frases un mateix i únic antecedent, cosa que aparentment constituiria una anomalia sintàctica. Però, com ja hem dit altres cops, la missió d’una gramàtica no és corregir la parla genuïna, com la de l’Hermínia, sinó explicar-la i integrar-la en el seu marc teòric.

Per exemple, si en bona part del dialecte central diem “Els hi donaré el llibre”, la teoria gramatical no es pot limitar a dir que una única funció sintàctica (el datiu) no es pot representar mai amb dos pronoms febles (els hi ), sinó que ho ha d’acceptar com un fet de llengua i explicar-ho -ja ho han fet lingüistes com Txuss Martín-, encara que després la norma ho exclogui de l’estàndard formal. Si es limita a condemnar-ho, i ara reprenc l’elegia, és la mateixa norma la que empobreix la llengua.

Com podem explicar el n’hi? De la mateixa manera que molts diem “Sempre els hi dic cínics” (encara que la norma ens faci dir “Sempre els dic cínics”), pot ser molt bé que “Sempre li dic cínic” sigui, de fet, “Sempre l’hi dic cínic”. I llavors no resulta tan estrany que de realitats no-personals, com ara les volianes, algú “n’hi digui papallones”.

Estàndard

Voleu fer un comentari?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s