z - Sense categoria

Eixampla – Eixample ?


El 8 d’abril 2022, RodaMots proposà una sèrie de verbs començats amb eix-, entre els quals eixamplar. Tret de la forma inadmissible “enxamplar”, aquest verb no té en principi cap peculiaritat digna de comentari, però permet parlar d’un mot emparentat directament amb aquest verb, el mot que apliquem especialment a l’ampliació o engrandiment d’una ciutat o d’un barri. A València, Palma o Barcelona es parla fa més de 150 anys de l’Eixample, (originalment l’Ensanche, en castellà). També, en referència a aquest magne projecte urbanístic, hi hagué qui, en temps reculats i potser per escrit, parlava de l’ampliació. El problema no és si aquest derivat és legítim o si seria preferible parlar d’ampliació, sinó el gènere del derivat d’eixamplar: masculí o femení? I el dubte perpetu sobre els canvis i les transformacions a què ens indueix la normativa oficial.

Aquí vénen a tomb aquestes paraules de Gabriel Bibiloni: “Hi ha una altra paraula que, com informe, se n’ha rigut de tots els controls: eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d’eixamplar, sinó un apedaçament barroer d’un ensanxe inicial, que ja es veu d’on surt.”

Si havíem de fer més espaiós un camí o una ciutat, no podríem dir, doncs, que l’eixamplem? El substantiu corresponent, no pot ser eixampla o eixample i hauria de ser eixamplament? Potser allò que Bibiloni vol posar en dubte és el gènere masculí d’aquest derivat d’eixamplar i no ho faria si parlàvem d’eixampla? Per començar, ell sosté que aquí no hi ha cap derivat de eixamplar. Si no és derivació, quin grau de familiaritat hi ha entre el verb i el substantiu? Potser creu tan desencertada la creació d’eixampla com d’eixample?

El DIEC inclou tant eixampla com eixample. I el primer d’aquests termes, el femení, té aquesta definició:

1 f. [LC] Acció d’eixamplar; l’efecte.

2 1 f. pl. [IT] Roba sobrant que es deixa sense tallar en fer les costures d’una peça de vestir a fi, si després convé, de poder-la eixamplar.

2 2 [LC] donar eixamples Donar llibertat d’acció, no imposar limitacions.

2 3 [LC] fer eixamples Eixamplar un espai llevant-ne destorbs.

La documentació d’eixampla (que basem en el DCVB) no és certament gaire antiga, però en tenim exemples en Verdaguer i Emili Vilanova. Creiem modestament que el mot que usaren aquests escriptors és ben format; i d’altra banda, si n’hem de discutir el gènere, també sembla preferible el femení, perfectament acordat amb l’aptitud del català, que més que “afaitat” fa “afaitada”, més que “tallat”, “tallada”, més que “repassat”, “repassada” –en aquest cas, al costat de “repàs”.

Com podem saber què va ser primer, eixampla o eixample? Què significa que aquest mot, si va néixer femení, hagi adoptat més tard el gènere masculí? Segons el DIEC, no és un mot amb dos gèneres, sinó que són dos mots. Simplement allò de sempre: com que parlem una llengua resignadament colonitzada, a l’ensnache li convé una forma nostrada i més “digna” que l’ensanxe de què parla Bibiloni. I l’Institut d’Estudis Catalans va trobar la fórmula d’aconseguir-ho: si eixampla resultaria massa xocant, es modifica el gènere del mot o bé se’n crea un de paral·lel, i va cada un pel seu cantó.

Es podria defensar que haver-ne adoptat la forma masculina és per la referència a un barri, però aquest argument mancaria de tot rigor, perquè, sense moure’ns de Barcelona, de seguida trobem barris femenins com la Sagrera, la Verneda, la Bordeta, Horta…

En dos articles de 1980 i 1984, Albert Jané, de qui seguim les lliçons amb admiració, ens fa adonar de les possibilitats que en qüestió de gènere presenten el mots postverbals o deverbals (derivats directes d’un verb sense el recurs a l’adopció o creació d’afixos). En proposa com a exemples crit / crida, ajut / ajuda, i naturalment, eixample / eixampla. En què es pot basar per donar un nou gènere a una idea que ja té una forma femenina, probablement la natural i espontània en català? Sens dubte a la necessitat d’omplir el buit creat pel masculí espanyol ensanche. Aquest fenomen no és exclusiu d’ensanche, naturalment, sinó de tota mena de creacions i recreacions basades en l’espanyol.

Probablement allunyant-se un xic de la seva habitual visió de la llengua, Jané va optar en aquest cas per abonar la realpolitik de l’Enciclopèdia Catalana, precursora en aquest aspecte de l’IEC, que tàcitament ha consagrat la divisa segons la qual adoptar, adaptar i transformar són, si cal, el camí per esplanar la convivència lingüística, i així anem donant eixamples a la dissolució d’una llengua i al reconeixement total de l’altra.

RT

Estàndard

Voleu fer un comentari?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s