z - Sense categoria

Transformacions (Abastar)


El 25 de novembre del 1919, fa cent anys, en les Converses Filològiques, Fabra advertia:

El fet de correspondre’s la terminació catalana èixer i la castellana ecer en alguns verbs com merèixer i comparèixer, en castellà merecer i comparecer, ha permès, mitjançant la substitució de ecer per èixer, d’introduir en el català un gran nombre de verbs en ecer sota una forma que dissimula llur procedència castellana. Prevalecer és, en català, prevaler; prevalèixer no és sinó el prevalecer castellà amb el canvi de ecer en èixer; és tan català com hermós o carinyós, que no són sinó els mots castellans hermoso i cariñoso amb el canvi de la terminació castellana oso per la catalana ós.

En poques paraules: mots castellans amb disfressa catalana.

Va ser per aquest hàbil joc de mans que abastar va mudar de camisa i es desdoblà admetent les formes abastar i abastir? No ben bé, però sí que hi degué pesar l’analogia o la superior afinitat entre un verb castellà acabat en ecer i un de català de la tercera conjugació (com en el cas de padecer i patir).

La dubtosa legitimitat d’aquesta transformació va fer que, en el cas del verb espanyol abastecer –que, si no era forçant una transformació monstruosa, no podia ser abastèixer– s’optés per la variant abastir, no consignada en el diccionari Fabra però sí actual­ment en el normatiu de l’Institut. Fabra se’l devia descuidar? No sembla probable, perquè bé apareix en el Diccionari Català-Valencià-Balear, que el fa exclusiu del parlar valencià, però d’on potser algú el va rescatar.

Descobrir el motiu de la preferència actual per un verb de tercera conjugació on el preferent és de la primera (la definició de abastir remet a abastar, tercera accepció) no demana gaire esforç: abastir és format sobre un model de conjugació més dòcil al paral·lelisme padecer / patir, mentre que el de abastar se n’aparta. Reprodueixo la continuació de la conversa de Fabra:

En el català modern trobem abundosament usats els següents verbs en èixer manllevats al castellà: adolèixer, carèixer, desvanèixer, favorèixer, florèixer, permanèixer, pertenèixer, prevalèixer. També es troben usats, encara que menys freqüentment: abastèixer (però molt freqüentment els derivats abasteixement i abasteixedor), acontèixer (però molt freqüentment el derivat aconteixement), apetèixer, desfallèixer, encarèixer, envanèixer, estremèixer, recrudèixer i d’altres encara.

Tots aquests verbs i llurs derivats (recrudeixement, desvaneixement, floreixent, etc.), són manlleus innecessaris, que han d’ésser curosament evitats. Cadascun d’aquests mots híbrids té, en cada cas, el seu equivalent català: prevalèixer, prevaler; adolèixer, patir; pertenèixer, pertànyer; envanèixer, estremèixer, florèixer, envanir, estremir, florir; floreixent, flòrid, florent; abastèixer, abastar; abasteixement, abast, abastament; abasteixedor, abastador, proveïdor; recrudèixer, recruar; recrudeixement, recruada; desfallèixer, defallir; acontèixer, esde­­venir-se, arribar; aconteixement, esdeveniment; carèixer, mancar, freturar; fa­­­vorèixer afavorir, favorejar; apetèixer, cobejar, apetir; permanèixer, romandre, sojornar; encarèixer, encarir, recomanar (instantment), preconitzar, exagerar; desvanèixer, esvanir, esvair, dissipar, esmortir.

 

Amb una interrupció, hem donat íntegra la conversa de Fabra, tot i que n’hauria bastat el primer paràgraf per a comprendre l’essència de la seva lliçó. A l’acabament del paràgraf final, però, trobem resolt el cas del nostre verb: al fals abastèixer correspon abastar, no pas l’espuri abastir. Haver anat a trobar abastir com a equivalent de abastar és prou significatiu dels mètodes amables i laxos de l’autoritat lingüística i dels seus agents: acostar tant com sigui possible el model castellà al català, amb renúncia no tan sols a abastar sinó a un verb de significació en aquest cas més específica, però poc freqüent en castellà, proveir, que convidaria també a considerar-ne un altre, que, tan allunyat del castellà, segurament desborda els marges d’aquesta presumpta «normalització» que ara s’estila: fornir.

 

RT

Estàndard
z - Sense categoria

Dies de la setmana


En un escrit datat o datable, una determinació temporal com «avui». «demà» o «ahir» ens estalvia o fa innecessària tota altra referència al temps, al moment a què fa es refereix la dita determinació. Si, en un escrit datat el 14 de gener del 2020, diem Demà, dimecres, dia 15, es reunirà el consell rector, no fem més que expressar, amb tres expressions diferents (demà, dimecres, dia 15), un mateix punt temporal. Sembla que la fórmula més econòmica seria Demà es reunirà el consell rector.

La freqüència amb què trobem aquestes reiteracions fa que ja no ens resultin xocants. Però és un fet que, contra l’ús de l’espanyol, quan parlem dels dies de la setmana (dilluns, dimarts, dimecres…), en català podem distingir fàcilment els moments immediats anterior i posterior: amb l’ajut del temps verbal, l’omissió de l’article determinat ens indica que el dia en qüestió és l’anterior o el posterior immediats. En Van venir dijous / Vindran dijous comprenem sense esforç i amb tota la precisió necessària de quin dijous parlem.

Per això és sorprenent la renúncia a un mitjà propi i d’economia expressiva evident amb què, emmotllant-nos al sistema espanyol, cada dia caiem més i més. I també això em porta a lamentar que hi caiguin persones d’indubtable formació amb anuncis com el següent, que estrafaig de Twitter: «Aquest dimarts vinent seré a Manresa per parlar de l’actualitat literària», on la repetició també és evident (aquest, dimarts, vinent).

Un exemple modèlic seria aquest, El govern farà una oferta definitiva a la CUP, dilluns, en el qual, tanmateix, sembla poc natural la posició en darrera posició del complement de temps, que, segons el nostre gust, milloraria ocupant la posició inicial: Dilluns el govern farà una oferta definitiva a la CUP.

 

RT

Estàndard