Interferència, z - Sense categoria

Inclús


Sobre ‘inclús’, ‘fins i tot’ i ‘àdhuc’

El 9 de juny del 2017, en la seva secció setmanal al diari Ara, parlant de l’admissió de inclús com a adverbi Albert Pla Nualart, ja des del títol, es demana: «¿Trobeu que ‘inclús’ és més informal que ‘fins i tot’?». Com ell mateix ens recorda, fins al 2007 inclús no era oficialment acceptat més que com a adjectiu, sinònim exacte de inclòs, deixant a part criteris i autoritats no oficials. Amb els canvis del diccionari normatiu, inclús va deixar de ser adjectiu i ara és un adverbi.

Segurament estaríem d’acord que, comparant aquest nou adverbi amb àdhuc i també amb fins i tot, la tesi de l’article no apunta tant a la formalitat o informalitat de l’un o de l’altre com a l’ambigüitat, tan sovint subratllada, dels termes utilitzats per la gramàtica de l’IEC. Àdhuc, que amb la màxima prudència Pla Nualart no posa com a primer terme d’aquesta comparació –ell compara el nou adverbi amb fins i tot, és o pot semblar, entre una gran part de parlants, un mot rescatat, mentre que fins i tot ha contribuït amb tota naturalitat a desplaçar el que fins fa deu anys va ser l’incorrecte inclús. No és aventurat d’afirmar que precisament això li ha donat una nota de normalitat absoluta –fins d’informalitat, si ho volíem veure així.

La col·lecció de citacions i autors que s’han servit de inclús com a adverbi (més de 500 casos inventariats en el corpus lingüístic CTILC, segons Pla Nualart), és una garantia sòlida que hauria d’avalar la legitimitat d’aquest ús? Sense negar-ho, sembla que l’estudi de casos paral·lels i igualment contraris a la normativa clàssica ens podria portar a conclusions desconcertants.

On apunta, doncs, el comentari sobre inclús i fins i tot? Pla Nualart no nega la legitimitat de les solucions ja correctes (fins i tot o àdhuc) ni tan sols la de dues solucions que no esmenta, igualment naturals: el simple fins (Lluitarem davant qui sigui, fins davant els tribunals), ni tampoc de la fórmula i tot, un altre recurs que, posposat, expressa la mateixa idea d’inclusió (La ventada es va emportar la teulada i tot). Fonamentalment, defensa l’aprovació del nou adverbi, posa en dubte que fins i tot sigui més formal que inclús i, de passada, insisteix en la confusió a què convida la nova gramàtica.

Però, com tan sovint, la línia de l’autor s’orienta a acceptar la realitat, és a dir, a convidar el lector –els lectors de Pla Nualart són en gran part gent de l’ofici– a no alçar reserves al canvi i admetre de bon grat allò en què molts veiem interferència i substitució. El cas de inclús podria ser un cas menor –només un adverbi–, però si partim del fet que la situació real de la llengua no sembla demanar d’obrir totes les vies d’aigua i abraçar totes les tendències que ens fan ajupir al model de l’espanyol, la permissivitat i el reconeixement de la interferència no és un ajut a la fermesa ni a l’estabilitat del model que ens havíem donat, sinó que en bona mesura es desentén de l’esforç que ha permès d’arribar fins al punt on som amb una certa o incerta autonomia respecte als usos de la llengua amb què hem de conviure.

Les noves orientacions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans han començat d’obrir amablement la porta a una gran flexibilitat i creiem que en molts casos ens allunyen del discerniment entre allò que és bon català i el que, amb una bona voluntat, amb prou feines podria passar per català. Si, com sembla defensar Albert Pla, arraconàvem fins i tot per admetre preferentment inclús, una publicació diària com l’Ara es podria convertir fàcilment en un trampolí i en element de disgregació i dissolució de les convencions sobre què reposa una llengua. Això que diem de inclús i fins i tot és fàcilment traslladable a tantes altres opcions, com és ben clara la de «sigut / estat» –distingint els participis de ser i estar–, qüestió en què el diari ja ha pres un partit decidit i molt discutible si pensem en una llengua. (Vegeu el núm. 32 – 22-xii-1919) de les Converses filològiques).

Les contribucions d’Albert Pla a l’estudi de la llengua són innegablement valuoses i d’interès, però discrepem de l’ús que, com a responsable lingüístic d’un diari, fa d’aquesta autoritat amb la imposició de les seves opcions, ja escampades pertot, als usos, en cap cas arbitraris, que des de Fabra hem tingut per bons. No es tracta pas de sacralitzar un Fabra intocable ni d’enfrontar opinions, sinó d’assegurar la necessària unanimitat en la consolidació de l’estàndard imprescindible.

 

RT

 

Anuncis
Estàndard