z - Sense categoria

Salutacions


Salutacions! Salutacions?

Tinc més de setanta anys i, fins que es va implantar el correu electrònic –ja en pot fer ben bé trenta– no havia vist mai tanta profusió de «salutacions». Dubto que en el correu convencional, en escrits i cartes, etc., aquesta manifestació d’educació s’hagués expressat amb aquesta fórmula, que, adoptada sobre una tradició no catalana, trobo estranya.

Em demano com se saludaven els nostres pares o avis quan, amb una ploma i un paper, havien d’escriure’s o s’explicaven les novetats. Aquí no tinc cap dubte que el terme «salutació» no apareixia en cap cas. Aquest mot es reservava als parlaments, al·locu­cions més o menys solemnes, etc., en què algú s’adreçava a algú altre o bé al públic. «Unes paraules de salutació», «La salutació dels organitzadors als convidats», etc.

Com devien acabar, doncs, els escrits espontanis? Puc imaginar que els mots en qüestió eren «Teu / Teva», «Vostre /a», «Records», «Expressions», «Expressions a casa, a la família, etc.», «Adéu», «Adéu-siau», «A reveure» «Fins aviat»… i poca cosa més. Un examen de correspondències epistolars ajudaria a aclarir-ho.

D’on surten, doncs, les «salutacions» avui assegurades en tota mena d’escrits, electrònics o sobre paper, familiars, administratius o protocol·laris? No és gens difícil de respondre-s’ho: «salutacions» és l’equivalent literal i exacte de «saludos», que en espanyol és una manera convencional de tancar un escrit, de dir «ja he acabat», sense dir explícitament «adéu».

No crec que «salutació» tingui en català més camp a cobrir que el del simple substantiu. El diccionari acadèmic no li reconeix pas el valor d’una interjecció com és el cas d’un «adéu». La salutació és allò amb què iniciem un parlament públic, no pas una fórmula de cordialitat.

Com a final d’un escrit, aquestes «salutacions» em tornen el regust de la substitució lingüística que ens és característica i que ens hauria de ser motiu de reflexió i potser de vergonya.

Tot i l’exemple «Enviar les seves salutacions a algú», que ja trobem al diccionari Fabra –reproduït així mateix al Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans–, en el qual, però, no s’intueix el valor interjectiu donat avui a aquest mot, l’ús d’aquest terme no deixa de trair una submissió tàcita a l’esquema veí. Potser aquestes «salutacions» finals no són una gran aberració, però sí un signe sospitós d’indolència.

Potser en una situació idèntica, els mots finals en un escrit que demani expressar una certa afinitat personal serien els que he volgut creure propis de la tradició: «Vostre /a», «Teu / Teva», «Records», «Adéu», «A reveure», «Fins aviat». Sense cap grau de confiança, però sí de formalitat, un escrit es pot tancar amb uns perfectes i, si voleu lacònics, «Atentament», «Cordialment». «Una salutació cordial»?

 

RT

Anuncis
Estàndard
z - Sense categoria

Traduccions


volant-Clínic.ret

El document reproduït és un avís de l’Hospital Clínic de Barcelona en versió bilingüe, català – castellà. Només n’incloc la part en llengua catalana.

Tractant-se d’un document en doble versió, s’hauria pogut considerar la possibilitat de limitar cada enunciat a la part de la llengua corresponent, de manera que la part en català inclogués solament el títol en català, “Volant de cita”, i el “Volante de cita” s’hagués reservat a l’espai en llengua castellana.

En la part de referències (columna esquerra), observem que, amb un estil telegràfic, s’omet la preposició “de” en “Nom del facultatiu”, però no en “Tipus de visita”, “Número d’història” i “Número de registre”.

En el “Tipus de visita”, el manteniment de “nueva” delata que s’ha partit d’un model concebut en castellà.

És sobretot el breu apartat de comentaris el que justifica aquesta nota crítica. A part que s’ha oblidat l’accent en la forma verbal “és”, és desgraciadament proverbial en els documents administratius la incoherència en l’ús les formes de tractament donades al destinatari, “vós” i “vostè”.

Com que es parteix d’un model no pensat en català (recordem el “nueva” corresponent al “Tipus de visita”), l’instint demanava al traductor d’introduir alguna marca específicament catalana i, amb bon criteri, aquest traductor recorda la preferència de la segona personal del plural per al tractament d’un interlocutor desconegut (singular o plural), forma recomanada, la més clara i la que desfà tot equívoc. La forma verbal “identifiqueu” és certament la més adequada en aquest cas.

Però la traducció és una traducció poc més que mecànica, i a partir d’aquest punt les formes verbals o pronominals equivalents no són més que una calca de les formes del castellà:

  • on “té” concertada la cita.
  • “Li” preguem que “es presenti”…
  • Si “vostè” “ha” de sol·licitar…
  • “li” agrairem que “es posi”…
  • “li” donarem resposta.
  • “pot” trucar…

És trist constatar que un document en català emès per una entitat catalana no és més que una traducció, una traducció deficient. És igualment cert que, en documents de versió doble o múltiple, la traducció és necessària, es parteixi de la llengua que es parteixi. Però això no justifica el servilisme que en general es detecta.

El camí per oferir documents plenament adequats a una llengua és treballar amb bons redactors o traductors i no ometre en cap cas la revisió d’un corrector.

És sabut que la solució més barata són els sistemes automàtics de traducció. La realitat ho demostra, com en el cas present. Aquesta solució barata exigeix la revisió d’un corrector amb competència. Ara bé: la solució ideal no és la traducció. sinó la concepció del text en la llengua en què ha de ser llegit. Una traducció, adequada en tot a una altra llengua, no es pot confiar més que a un bon traductor. I el paper del corrector és sempre inexcusable.

Dit això, quan els organismes oficials, les empreses, entitats, etc., demanen les dades personals als clients i usuaris, no podrien demanar-los també en quina llengua volen rebre els anuncis, avisos i comunicacions? El cost i l’esforç serien mínims, i no cal parlar de la satisfacció del client ni del possible estalvi que aquesta mesura de racionalitat comportaria als emissors de la documentació.

 

 

RT

Estàndard