z - Sense categoria

Qui ho ha fet?


Amb certes excepcions, tota acció és normalment obra d’un subjecte determinat i identificable. Amb uns quants exemples observem que el subjecte és l’autor de l’acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l’autor de l’acció).

Aquest cotxe no corre gaire. Què o qui corre o no corre?
Se’ns ha penjat l’ordinador. Què o qui s’ha penjat?
En Miquel s’ha cordat les sabates. Què o qui es corda?
L’Anna és una persona prudent. Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable. Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats- Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà. Què o qui caurà?
S’acosta una tempesta. Què o qui s’acosta?
Li agrada llegir. Què o qui agrada?

En els exemples anteriors, l’acció és clarament atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l’acció no admet subjecte, parlem d’oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l’acció a cap subjecte determinat. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha «ningú que calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva…» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).

Quan el verb és susceptible de transmetre l’acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l’acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l’objecte de l’acció de «rebre»). La directora és l’autora de l’acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d’aquesta acció (complement directe).

Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l’estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares eduquen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l’actor al receptor. En el cas d’aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són educats pels pares.

En els usos administratius —i per extensió, en el llenguatge periodístic, i d’aquest al general—, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d’ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l’acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n’observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l’un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l’altre, en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de» (cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com

L’ajuntament concedeix subvencions a les entitats de la vila

es presenta sovint sota les formes següents:

1) Per l’ajuntament es concedeixen subvencions a les entitats de la vila.

2) Des de l’ajuntament es concedeixen subvencions a les entitats de la vila.

amb la qual cosa sembla aconseguit, especialment en el cas 2, l’objectiu de no atribuir expressament l’acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l’ajuntament).

Per comprendre el caràcter antinatural d’aquestes construccions n’hi ha prou d’aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:

cas normal cas forçat
La directora ha rebut els convidats S’ha rebut els convidats per la directora
L’ajuntament informa els veïns Des de l’ajuntament s’informa els veïns

Si efectivament hem d’evitar l’expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com «S’aplicarà el coeficient que pel Ministeri d’Economia s’anomena “índex de preus al consum”», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S’aplicarà el coeficient que el Ministeri d’Economia anomena “índex de preus al consum”». Si bé no es pot descartar la passiva d’aquesta construcció, expressada tot seguit pel participi «anomenat» («S’aplicarà el coeficient anomenat “índex de preus al consum” pel Ministeri d’Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.

Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l’economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d’arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.

El paper i la utilitat de la veu passiva –a la qual esperem també referir-nos– consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre’n l’absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l’acte» o «Es va convidar els pares a l’acte»), «Els periodistes han estat premiats» (o «Es va premiar els periodistes»). En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l’autor de l’acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l’ús de la veu passiva i sense el recurs a la fórmula «des de», que no és la que correspon a la introducció del subjecte agent.

 

RT

 

 

Anuncis
Estàndard

Voleu fer un comentari?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s