z - Sense categoria

D’ençà


L’adverbi «ençà» denota un moviment en l’espai o el temps des d’una posició o situació anterior o més allunyada cap a la direcció on és el parlant o el qui escriu. «Feu ençà aquestes cadires [acosteu-les], que així hi cabrem tots». En aquest sentit, l’antònim d’«ençà» és «enllà»: «Feu enllà aquestes cadires [allunyeu-les], que així estarem més amples».

Fer-se ençà és «acostar-se», com fer-se enllà és «allunyar-se».

Amb la locució «D’ençà de» i «D’ençà que» introduïm el moment a partir del qual es produeix una acció o un estat: «D’ençà de la nostra arribada, no els hem tornats a veure», «D’ençà que vam arribar, no els hem tornats a veure», «De la nostra arribada ençà, no els hem tornats a veure».

D’ençà exigeix la preposició «de», sempre, és clar, que no vagi seguit d’una oració completiva amb «que». Si diem «De la nostra arribada ençà», hem de dir consegüentment «D’ençà de la nostra arribada» i no caure en l’error d’ometre aquesta preposició, com en aquest cas «D’ençà Ø la nostra arribada».

D’ençà no és sinònim de «arran de» o «a propòsit de».

Tot període començat per «d’ençà» exigeix expressar el moment a partir del qual (d’ençà del qual») ens situem. No és correcte com veiem sovint «El pintor es va instal·lar a Montpeller. D’ençà, es concentrà en el paisatge»; aquesta oració s’ha d’expressar completant allò que «d’ençà» introdueix: «De llavors ençà, es concentrà…».

 

RT

—————

 

Teníem aquesta nota redactada i preparada ja fa uns quants dies perquè sortís avui. Dissabte passat, 19 de febrer, Albert Pla Nualart va parlar a l’Ara d’aquesta mateixa qüestió, a què ja ens vam referir en aquest altre text.

 

Anuncis
Estàndard
z - Sense categoria

Des de – des que – d’ençà que – d’adés que


 

Llegeixo a la secció Homo Fabra del Núvol la nota següent de Griselda Oliver i Alabau

 

Des de, des que

En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.

Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.

Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.

.


 

En el cas de les solucions a la combinació “des de que” que ens recorda Griselda Oliver caldria afegir altres possibilitats, com l’encara viu –cada dia més negligit i arraconat– “d’ençà que“, i una fórmula encara més oblidada, “d’adés que“, que, amb una alteració dels elements (“des de que” → “de des que” → “‘d’adés que“), és aproximadament homòfona de la incorrecta. D’adés, que he sentit dir espontàniament, figura així documentat al DCVB:

2. D’adés que…: cast. desde que. «D’adés que hi ha tal malaltia, fan això» (Bagà). «D’adés que ets estrenat aquest vestit» (Agullana). «D’adés que jo som aquí» (El Vilar).”

Així un incorrecte “des de que”—”Des de que han arribat no han parat de treballar”— trobaria una altra fórmula de solució irreprovable i genuïna: “D’adés que han arribat no han parat de treballar”.

 

RT

 

 

Estàndard