Lèxic

Grimpa


Grimpa – grimpaire

Amb aquestes dues formes podem resoldre un barbarisme modern i relativament freqüent, «trepa», amb què l’espanyol designa una persona sense escrúpols que, per aconseguir allò que persegueix, generalment en qüestions de feina, actua sense miraments i passant per damunt d’altres persones, amics, companys, coneguts, etc.

El mot «trepa», admès al diccionari normatiu, i que, per tant, els correctors automàtics consideren legítim, té diferents accepcions :

f. [LC] Tros de roba de color diferent que es posava com a adorn als vestits. Una gonella de grana amb trepes de vellut negre.

f. [EI] [AF] Làmina de zinc, cartó, etc., rígida, perforada adequadament, que s’empra per a fer marques de pintura en una superfície.

Sinònim de “gentalla”: Gent de baixa estofa, de la pitjor mena.

El darrer, «gent de baixa estofa», és sovint usat en expressions com és ara «Quina trepa de brètols, aquells que van comparèixer ahir!», per referir-se amb sorpresa i enuig a una colla de persones murriesques, imprevisibles.

El mateix diccionari també admet el verb «trepar», però amb significats que, com en els mots anteriors, no tenen res a veure amb el de l’espanyol «trepar: subirse a un lugar alto o poco accesible», que és el que sens dubte ha permès crear «trepa» en el sentit de persona sense escrúpols.

Alguna vegada que ha sorgit la qüestió de quin podria ser l’equivalent català del «trepa» espanyol, he suggerit «grimpaire», inclòs al diccionari i ben expressiu de la idea de «Enfilar-se ajudant-se de les mans», idea completada amb una segona accepció només descrita amb un exemple eloqüent: «El nou director només pensa a grimpar».

Al costat d’aquesta solució perfecta al problema de la forma catalana de referir-nos a aquesta mena de persones, encara veig una altra possibilitat, que aprofitaria la capacitat del català per formar substantius acabats en –a (no gaires, cal reconèixer-ho) a partir de verbs: el resultat d’aquesta adaptació són uns substantius referits-se a la persona que fa l’acció.

En sentit invers i ben eloqüent, el Vocabulario de disparates, d’Ana Oller,(1) adverteix d’un recurs català que en espanyol s’ha d’evitar: «Es muy común en Cataluña esta equivocación, por la cual se da al agente el nombre de la acción, diciendo: “Fulano es un estafa.” Lo mismo es esto que si á un farsante se le llamase un farsa, ó á un estampador un estampa».  Aquesta mena de correccions a l’espanyol de Catalunya, amb precedents històrics que procurarem comentar, ens fan adonar de la solució recta a uns problemes que no teníem i que, justament gràcies a aquesta imposició subtil o no tan subtil, però continuada, desfiguren el català.

N’anoto uns quants casos, sense pretensió d’exhaustivitat, i aclareixo amb satisfacció que no em puc considerar el pare d’aquesta troballa, que figura almenys en la novel·la Una dona d’aigua, de Núria Esponellà.

del verb                 el substantiu, la persona que…

badar                        bada
espiar                       espia
estafar                      estafa
guaitar                     guaita
guardar                    guarda
grimpar                   grimpa (no  inclòs els diccionaris de més ús)
guiar                        guia
llepar                       llepa
mossegar                mossega
pispar                      pispa
traficar                    trafica

 

RT

———————-

1. Desconec aquesta obra, que la portada reproduïda per Google Books atribueix a Ana Oller, tot i que altres consultes al mateix cercador en consignen Francisco Antolin y Saez com a autor, amb peu d’impremta a Valladolid.

Anuncis
Estàndard

Voleu fer un comentari?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s